BUON NATALE

Simplement Bon Nadal, Buon Natale!!!!
Ja sóc a casa, a Tarragona. Desitjo felcitat a tots, encara que soni cursi, però en aquesta època de l'any consisteix en això.
Filmet de l'Emilia-Romagna, de Verona i com no de Ferrara.....

Camarades!!!!

Archifesta el dimarts, sopar de germanor arquitectònica, gairebé tot italians menys un raconet de taula amb l'Àngela, Guillem, Sergio i jo. La festa era de disfresses, en teoria cadascú havia d'anar del seu ídol. Molts dibuixos animats, un de Rocco Sifredi, tot l'Equipo A al complet, Fidel Castro i un parell de Che Guevares, un dels quals jo.... concretament anava de TXÉ, escrit en fonètica catalana per fer pàtria...
LA nit va acabar com no a Renfe, amb els italians (i les italianes!!) molt descontrolats, divertits i amb molt d'alcohol i ganes de ballar!!! I l'endemà altre cop vaig acabar a Renfe perquè era festa aniversari de l'Isabel d'Albacete... sort que dijous i divendres he fet bondat.

Verona i l'estrella de Nadal

Senyores i senyors, amb tots vostés la decoració nadalenca més enorme que he vist mai. Ja sé sap que els italians tenen tendència a exagerar, però això es massa.
Imatges del dia que vam fer un tomb per Verona després de l'excursió escolar a Castelvecchio. Per cert us presento les franceses, l'Alizé i la Camille , Eramus Arquitectura de Nancy.

Lisboa, ben enfilats

Tercer dia, metro, tram via i cap amunt, cap al castell de Lisboa, i després anar baixant per l'Alfama... quin sol, quina mar, quin bacalao!!!

LISBOA, Castello dos mouros

Segon dia a Portugal i va i la Tat ens porta d'excursió a fer senderisme!!! Que maco que és Sigra, amb el Palau Reial, ja se sap que els monarques són experts en estiuejar i fer el dropo i tenen excel·lent gust a l'hora de triar el lloc on fer-se un "palauet". El millor però va ser enfilar-se a dalt de tot del cim on el Castello dos Mouros domina tot el cap de Lisboa (el nas de la península si mireu els mapes). Mar,mar, terra i terra, darrere uns turons Lisboa i el pont del 2 de Maig ( que sembla el de Sant Francisco) a l'horitzó. Vam fer el ruc, vam respirar aire pur i ens vam planificar que el pròxim cop posarem estelades a tots els màstils de les torres, total, fins que no pugèssin a retirar-les nostra ensenya onejaria unes hores a l'altra extrem de Catalunya.

Secondo Giorno di Nebbia

La nebbia continua invaïnt cada cop més la ciutat, ja no és veu a més de 20 metres enllà, sembla que estiguem dintre d'una pel·lícula de terror gòtic, i que en la següent cantonada pugui aparèixer un fantasma sense cap o Jack l'Esbudellador. Aquesta setmana sortiré a fer fotos perquè es realment espectacular. Ahir ja vam arribar als 0 graus a la nit i aquesta matinada s'esperen -6 graus segons les previsions. Que bé!! just avui hi ha festa d'arquitectura a Renfe, i primer un sopar de nadal amb els italians del a facu i naltros els erasmus. Ah, i a més s'hi ha d'anar disfressat. Ja us ho explicaré.

Primero Giorno di Nebbia

Avui ha començat la boira boira (la nebbia di Ferrara) i no vegis la feinada per arribar de casa meva a la facultat. Em guiava més la memòria que la vista. Vegeu sino la foto de la Piazza del Trabaglio, amb tot el mercat dels dillums, centenars de persones comprant, els guàrdies dirigint el trànsit, una excursió de jubilats, 265 bicicletes, el restaurant i quiosc funcionant a ple rendiment, quatre gossos i un gat despistat.

Road to Verona, road-movie de 51 segons

Més endavant ja posaré més fotos de Lisboa, però se'm va acumulant material que vull posar, sobretot de Verona, en una visita que vam fer al museu de Castelvecchio de Carlo Scarpa, dintre de l'assignatura de Allestimento, que de fet per lúnic qu val la pena és per les visites a Padova i Verona que hem fet. Al vídeo, Sergio al volant, Ángela i Edgar al darrera i camera i veu tonta jo. Cal pensar que eren les 9 del matí i que la nit anterior havíem fet uns sopar erasmus de despedida, en una pizzeria on després et treuen botelles i botelles de limonchello i licors cassolans (de llimona, meló i regalèsia). És a dir, amb son i ressaca vam tenir la valentia d'anar cap a Verona i aguantar toot el dia amunt i avall, però és que la visita i la ciutat valen sobradament l'esforç.
Després de Lisboa ja penjaré Verona i Castelvecchio, però s'acumulen treballs de l'escola, sopars i festes de despedida, nadal i architettura (buuuffff, l'agenda social) tot ens els mateixos dies, sense comptar amb els meus intents de reparar la bici sense eines i sense saber-ne, però ja ho vaig solucionant!!

La màgia de Lisboa

Lisboa és genial. Cap descripició que pugui fer li fa justícia, d'això que se n'encarreguin els poetes portuguesos. Jo només posaré les imatges de la primera nit passejant per la ciutat que més viu la mar,es respira i és sent la olor de sal, una ciutat que respira nostàlgia de temps més gloriosos, cosa que li dóna un encant únic.

LiSBOA, primer dia

Abans de Lisboa, escala a Barcelona

La Tat es va l'agafar l'Erasmus a Lisboa, la meva colla de Barcelona em va proposar d'anar-la a veure-la al novembre i no vaig tardar gens a apuntar-me al viatge, per bé que jo havia de vindre des de Ferrara. Cap problema, enlloc de fer en un sol dia la travessa de la costa adriàtica a la costa atlàntica (mireu al mapa que es creuar mitja europa), ja tenia excusa per fer una llarga escala a Barcelona i aprofitar al màxim al dia trobant-me amb gent que fa molt que no veia i enyorava.
El primer que vaig fer a l'arribar al meu antic pis de les Corts, es convèncer a l'Albert per fer una Voll-Damm a les terrases de la plaça Concòrdia, on després van passar l'Edu Trias i l'Helena, a la que feia segles que no veia ja que s'ha tornat molt barcelonina i a Tarragona és cara de veure....
Dinar a ca ma germana, on té el Ramon de refugiat a causa dels problemes de Renfe per anar i tornar cada dia a Tarraco, i on vaig conèixer la seva nova companya de pis israeliana. Gràcies eli per no fer-me pasta i poder menjar un bon tall de carn!!!
Després de fer una profunda migdiada al seu sofà (estava cansadíssim perquè m'havia hagut de llevar a les 5 del matí), a veure la Marta Gadea al seu nou pis de l'Eixample Dret. Café carregat i vinga a xerrar sobre el cor Tempus i d'altres temes. No sabia que m'enyorèssiu tant temperus, jo també... ah, i al final també va passar per allí la Marina, tarda de trobades inesperades!!!
I el dia encara no havia acabat, al tornar al pis m'esperaveu al complet (Emilio i tot!!) la colla del Panxot per sopar al mític xino de la plaça Comas, com quan estàvem al Penyafort!!Després ultima cerveseta a la fresca del pati del bar del nostre carrer de les Corts. Quin temps més bo que fa a Catalunya, quin gust treure'm capes de roba i pendre el sol a gust amb el cel blau mediterrani.

Gracie a tutti, sono afortunatto per tenere tanti buoni amici !!!

Lisboa

LA TOSCANA. cap 3:Descobrint Lucca

L'endemà el matí l?Eva i jo vam anar en tren cap a Luca,a mitja horeta de Pisa. En Gianni s'havia quedant descansant perquè el dia anterior havia estat a Gènova en una manifestació en protesta per com el govern italià estava portant els judicis dels fets de Gènova, durant el G-8 ja pocs anys la policia va matar a un dels manifestants.
De Luca no en sabia pràcticament res, em vaig deixar la guia a casa de l'Eva així que no teniem mapa, però la xiqueta ja hi havia estat i sobre el terreny va anant fent memòria del que visitar. Luca conserva unes muralles semblants a a les de Ferrara, amb baluards estrellats envoltant tot el nucli històric, però no tant antics com els de la ciutat estense.
Crec que deu ser una de les ciutats amb més esglèsies per metre quadrat d'Itàlia (salvant Roma es clar), de totes les èpoques i estils. De fet a dins la ciutat es conserven edificis i trames urbanes que van des del medieval fins al neoclacisisme, que la fa un conjunt molt interesant. Realment val la pena fer-hi una visita ja que és molt bella i es nota que està cuidada, l'ambient és una mica pijo i tot (pijo toscà). Una d eles coses que més valen la pena és enfilar-se a la Torre Guinighi, una torre fortificada d'un palazzo, molt alta, i que al capdamunt té plantades unes alzines. Des del terrat la vista és fantàstica, veus tot el perimetre que tanca la gran muralla, i el fabulòs paisatge muntanyós dels pre-apenins,o els apenins, o jo que sé perquè no sé on comencen i on acaben, ni per on paren.
També eés veu una formaciò ben inusual, tot un conjunt de cases que resegueixen perfectament la forma de l'amfiteatre romà sobre on estan construides, de manera que sembla una plaça de braus feta amb casetes, amb el ruedo al mig que ara és una de les places preferides pels turistes per seure a les seves terrases.
Com que naltros no som turistes americans forrats de peles i ens agrada menjar bé sense que ens enredin, vam entrar a un negozi de quviures i ens vam menjar un entrepà de pa de foccacia i al mig ens vam fer tallar un bon formatge i vianda toscana. Vam buscar un banc sobre el passeig que recorre per damunt de la muralla, i vam dinar-berenar tot mirant l'espectacular posta de sol toscana.
Després vam voltar per un bon tros de muralla, un passeig fantàstic mentres parlavem i parlavem, perdent gaorebé la noció del temps, ja que de sobte, quan haviem tornat als carrers antics, farcits de gent que anava de compres, ens vma adonar que havíem de fer via cap al'estació, ja que si el perdia després hauria de còrrer per fer l'enllaç cap a Ferrara.
Vam pujar quasi quan el tren arrencava, i un cop a Pisa a buscar la maleta i altre cop a fer camí cap a la meva ciutat d'Erasmus. Un altre tren agafat quasi quan arrencava, bé de fet no el vaig agafar perquè em vaig confondre d'andana i va sortir per l'altre davant dels meus nasos. Vaig agafar el següent patint perquè si arribava deu minuts tard no podia fer l'enllaç a Florència i em quedava penjat gairebé tota la nit a l'estació. Però tot va sortir bé, sort que són puntuals!!!!

En fi, gràcies Eva i Gianni per tot, m'ho he passat molt bé, en guardaré sempre molt bon record. Gràcies per fer-me enamorar encara més d'Itàlia, gràcies per fer-me tant bona immersió cultural, i gràcies per tota la música italiana que m'heu passat, visca Rino Gaetano, Max Gazzé, De André i ...Banda Bassotti !!!

P:D: pròximament el meu viatge a Lisboa, aquest cop amb fotos i molt menys text!!!! Gràcies per aguantar els meus rotllos...

LA TOSCANA. cap 2: Siena tota per mi

Era un dissabte fred quan vaig agafar el tren de Pisa a Siena, transbord a Firenze, i llavors el paisatge toscà que surt a les pel·lícules. No són efectes especials ni ordinadors, és real i en viu és més impresionant encara, tant de verd, les vinyes i arbres fruiters escalant els turons, un jardí ondulant on de tant en tant apareixen torres i petits castells i fortificacions, testimoni de la fama dels toscans de buscabregues, ja que durant segles es van dedicar a fer-se la guerra entre tots els veïns i sobretot entre ells mateixos.
L'estació de tren et deixa a la part baixa de la ciutat des d'on no s'intueix res del centre històric. Agafo el primer autobus urbà que passa i pregunto a una senyora velleta si em pot indicar quan he de baixar per anar a petar Ill Campo (la plaça major de Siena). L'amabilitat italiana no falla i m'indica a la perfecció com arribari. Són les 10 del matí i estic al rovell de l'ou de Siena, contemplant un de les places més famoses del món (quants cops l'he vist en diapositives d'urbanísitca i història de l'arquitectura?) i no decepciona gens. A més, amb el fred que fa sóc gairebé l'únic turista que hi ha a la ciutat. Els sienesos es deuen preguntar qui és aquest paio sol, que no tés càmera però devora amb la vista els edificis i els carrers. Em sento privilegiat perquè gairebé en tot el dia no trobo a cap excursió ni grup numerós de turista i em puc sentir com un habitant més de Siena, passejant pels seus carrers de pendents fortes.
Siena està situada sobre un seguit de turons (diuen que 7 com a Roma), és una ciutat medieval ple de palaus, esglèsies, convents, quin munt de joies de l'art medieval i renaixentista!! La topografia ha condicionat tota la ciutat, i les pujades i baixades són constants. La relació amb la ciuata i el paisetge ñes fantàstica, i cal anar visitant els turons per obtenir panoràmiques de la ciutat i la natura que l'envolta. Sembla congelada en el temps, no resulta gens difícil imaginar-se com era segles enrerra. No és decorat, és de debó.
La visita a la catedral és obligatòria, és una de les més belles d'itàlia, sobretot l'interior, amb uns mosaics increibles al terra, únics al món en la seva riquesa decorativa, però també les capelles on vaig llegint noms d'or de l'art universal: Donatello, Pinturrechio, Michellangello, Bernini....
Si pagues l'entrada completa (10 €) pots visitar la cripta, el baptisteri i el museu del Duomo. La cripta conté pintures romàniques de l'antiga catedral que va quedar a sota com a fonaments per a la nova. El baptiteri també és una peça clau de l'arquitectura italiana. El museu està allojat aprofitant les restes de un intent d'ampliació de la catedral, que havia de ser tres vegades més gran que l'actual, però van tenir problemes amb la fonamentació i ho van haver de deixar estar i endarrocar-ne una gran part abans no s'enfonsés. Et pots enfilar en el mur del que havia de ser la façana principal, i llavors contemples la ciutat des del punt més alt que hi ha. Quina vista!!! Fa un fred que pela perquè bufa l'aire, però m'hi estic més de vint minuts.
Després d'une shores de vista per tot això, faig cas de la meva guia i trobo un petit pub on fan paninis barats i boníssims, i el millor es que m'assec a una taula al costat de la finestra que dóna al bell mig de Il Campo.Privilegi!!!
Aquesta plaça és on es celebra el Pallio, la festa més famosa d'Itàlia, on es fa una cursa de cavalls molt bèstia on tot si val, i els genets van sense sella, seguint les regles establertes en temos medievals. Siena està dividia en contradas, en barris que tenen una personalitat molt diferenciada de les altres, i molt sovint enemistats amb les altres de la ciutat ( la fama de buscabregues bé per alguna cosa), i cadascun té el seu símbol i bandera. En la carrera és fan apostes molt fortes i guanyar o perdre poden resultar la glòria o el drama absolut per als habitants de la contrada. A cada barri veus banderes diferents, amb l'animal que representa aquell sector, i dins les esglèsies també. És tant l'obsesió pel Palio que em fixo que els adolescents sienesos condueixen es motos com si anessin a cavall, fent el gest d'esperonar la màquina i competint entre ells pels complicats carrers medievals.

Em passo tota la tarda anant d'un punt a l'altre de la ciutat, buscant les esglèsies o palaus que surten al mapa que he aconseguit, vaig de sorpresa en sorpres, Siena m'està enamorant. Llàstima que no hagi pogut fer fotos... en fi, ara tinc una bona excusa per tornar.
Al vespre, quan els tres carrers principals de sobte s'omplen de gent que va de compres, torno a baixar a l'estació i deixo Siena.
Per cert, quin tren més cutre, si es pot dir tren. En una andana allunyada de l'estació trobo un sol vagó a gasolina, pujo i només hi ha el revisor i el conductor: els pregunto si alló és un tren i somrient em diuen que sí, i els contesto que si estan segurs que va arribem Firenze. Al final som una dotzena de passatgers que durant una hora van dins d'una llauna de la Postguerra pregant de arribar a bon destí.
A Pisa paso pel bar on l'Eva està apunt de plegar. Sopem a casa seva, amb una parella toscana que viuen amb ells, i fem tota una terúlia en italià, amb una mica de vi i un whisky noto que em passa la vergonya i el meu italià és fa més fluid (o només m'ho sembla a mi). Se'ns fa tard (les dues) i anem a dormir.

LA TOSCANA. cap 1

"Continuant la meva búsqueda de catalans que viuen i treballen a Itàlia (segons en Pujol ja serien Italians) hem vaig trobar amb l'Eva Virgili, una enamorada d'Itàlia i de la seva història, i també enamorada d'un italià del sud, en Gianni. L'Eva em va vindre a recollir a l'estació de Pisa i em va acollir generosament a la seva casa compartida a la ribera de l'Arno. L'Eva i el seu xicot compartien pis amb un peculiar perruquer-pintor que parlava toscano stretto, un tenista que estudiava Dret (o viceversa), i un tal Giacomo, que marxà quan jo vaig arribar, i arribà quan jo marxava. Gràcies a aquesta absència vaig heredar temporalment la seva bicicleta, amb la qual vaig constatar el fet que no erem de la mateixa estatura, ja que gairebé no tocava de peus a terra.
L'Eva em va explicar com havia anat a petar a Pisa, per a molts el racó més descuidat de la presumida Toscana. Feia uns anys que havia fet un Erasmus a Bologna, a completar la seva carrera d'Història. Després va retornar a Tarragona, però era un cul inquiet i se'n va anar un any de Sèneca a Granada. Allí el seu amor platònic amb Itàlia es va tornar carnal al conèixer en Gianni, un italià de l'Avellino amb el qual compartia moltes inquietuds polítiques i socials. L'Eva, després de viure amb un peu a Tarragona i l'altre a Itàlia, va decidir fer les maletes i anar amb en Gianni a Pisa. I ja feia uns mesos que vivien a la ciutat de la Torre Pendente. Gràcies a ells vaig fer una bona immersió en la cultura, la política i la psicologia italiana, i les seves diferències, i alguns punts en comú amb els catalans. "

En Mikimoto podria haver narrat aixií el meu periple toscà del cap de setmana del 16-18 de novembre. Però ni jo sóc en Mikimoto (ja m'agradaria fer tots els seus viatges) ni l'Eva és una desconeguda, tot el contrari, ella és una amiga de les de tota la vida , no en va ens coneixem des dels 4 anys,i per tota la vida ( i perdoneu la cursileria). Quan a saber que me n'anava d'Erasmus em va dir que sempre tindria le sportes obertes a Pisa, la seva nova ciutat d'acollida. Així que quan vam trobar un racó al calendari vinga cap allà, cap a Pisa, al sud-Oest de Ferrara, ben aprop de la meva enyorada Mediterrània.
Gairebé tres horetes amb tren sense incidents destacables (ja começo a dominar el sistema ferroviari italià). Vaig marxar al matí de Ferrara i al migdia ja era a Pisa, on m'esperava l'Eva. Una abraçada ben forta de dos amics que fa massa temps que no es veuen. A casa seva, un pis en planta baixa amb un petit jardí a peu de riu on cultiva tomaqueres, em va fer un sencill i bon dinar de pasta. Llarga i entretinguda sobretaula on ens vam possar al dia de les coses de Tarragona, que en teniem moltes a explicar!! Després ruta amb bicicleta per Pisa, de la qual jo només havia vist el més tipic, la plaça del Duomo. Pisa té molt més encant del que molts diuen. Els Palazzi que voregen el riu tenen l'encant de la ribera de Firenze, els carrers comercials porxats un aire padovà, i hi han places i esglèsies realment encisadores. Però la ciutat no es creu a ella mateixa i per això a vegades dona l'impressió de deixada, potser per un complexe d'inferioritat davant les altres zones de la Toscana.
La Piazza dei Miracoli em va rebre amb les seves millors gales, vestida amb la llum d'una posta de sol que donava colors i una atmosfera molt especial al Duomo, la torre i el Baptisteri. A més, gairebé no hi havia ningú, res de l'habitual bullici de turistes, fet que permetia una major intensitat sensorial. Amb l'Eva ens vam traslladar en el temps al recordar el viatge de final de curs de batxillerat, quan vam fer l'ultima parada a Itàlia per fer-nos les fotos amb la Torre Inclinada. Quants records imborrables!!
L'Eva havia d'anar a treballar al bar, de manera que ens vam trobar amb en Gianni, que em va portar a fer un apperittivo a la pisana. Un bar "modernillo" amb una decoració agradable i de disseny cuidat, bon vi i pica-pica diferent dels de Ferrara. Vam tindre una bona tertúlia sobre política, societat, universitat, i més temes, en italià, català i castellà. Gràcies Gianni per corregir-me el meu italià, pocs ho fan i s'agraiex que algú se'n preocupi.
L'Eva treballa en un bar a prop de casa seva, en una zona periurbana, i les clients són un mostrari de lo "milloret de cada casa". La noia els té a ratlla i a dins del local són ben inofensius (ves a saber que fan a fora).
Al plegar del bar (a les 10 del vespre) els meus amfitrions em van dur a un dels llocs que més els agrada per menjar i beure a Pisa, l'Orzo Bruno. Un local ple de taules taberneres, on fabriquen les seves pròpies cerveses, fortes, intenses i gustoses. Unes bones gerres, una piadina, una taula amb embotits i formatge stoscans. Després tertúlia al carrer ( a Itàlia no es pot fumar mai a dins) fins que la son ens vencé. A l'endemà m'esperava un llarg dia: Sienna.

Preparatius pel viatge

Ja tinc la maleta a mig fer, demà m'en vaig a Pisa a veure l'Eva Virgili que fa mesos que no vec!! I és que ella va baixar per Santa tecla i jo acabava de marxar cap a Ferrara. Tinc moltes ganes de veure-la i poder xerrar i xerrar amb una tarragonina, que fa temps que no veig a cap de la colla i això es nota. No és el mateix xatejar o el telefon !! M'ensenyarà el seu niuet d'amor amb en Gianni i Pisa, la seva ciutat adoptiva. Com que treballa en un bar per les tardes, jo hem dedicaré a fer un tomb per la Toscana, en principi a Lucca i a Sienna, però anirem improvisant ( esperit italià abans que res). El dilluns vaig comprar una càmera digital per internet (veure capítol mes octubre la sindrome d'Stendhal) però encara no m'ha arribat, així que no sé si podrè posar fotos.
Ahir a la nit (mercoledí mercoledí) vam fer spanish party (botelló) en un apparttamento spagnolo, concretament un que hi ha a un cop de pedra del Duomo i que es perfecte per refugiar-nos del fred, i a més a la nit no hi han veïnbs perque a sota es un despatx d'avogats. Ahir 4 graus a les 3 de la, i molta humitat, de manera que el si fos el Picò us podria dir la sensació d'ambient exacta o com es digui, però seria molt freda!!! Vaig tornar a Renfe i aquest cop vam tenir unes dues hores per ballar, el D.J. era diferent i la musica va ser mooolt millor. Quines ganes tenia de ballar... per cert ahir ja hi va haver rollos erasmus... pero no pas per part meva (sento decepcionar-vos de moment)... continuarà

P.D: no sabeu que sempre m'han agradat molt les postdates?
P.D: un dia d'aquest tindria una alegria si algu em deixa un comentari, més que res per saber cosetes de valtros... en fi, si no us voleu registrar (total es fer-se un correu del gmail) envieu-me al mail personal.
P.D: si abans em fes una pauta del que vaig a escriure no hi haurien tantes postdates. Com està l'Estat Espanyol!! No hi ha trens, la monarquia trontolla (béee) amb separacions i sortides de to del ciutadà Juanca (podqué no de gallas) i els dibuixants del jueves els condemen a pagar!! Visca la llibertat d'expressió, el rei pot amenaçar a un altre cap d'estat pero els súbdits no es poden mofar de l'institució. Aquí els italians no ho han de viure, que per sort seva són una república.

Ci vediamo

Lavoro!!

Sembla mentida però per fi a arribat la feina, i evidenment a la italiana: de cop i sense avisar.... Com poden posar una entrega d'un dia per l'altre??
Pintava malament perquè encara tinc el xip possat de Barcelona, aquell estress... ahir el meu grup (el willy i l'angela) ben atrafegats inentant montar les làmines del que teniem, sabent que ens faltava encara molta cosa.. bufffff!!!
Però aquí tot és diferent, és més tranquil. L'entrega era una correcció ben normaleta, les professores enlloc de fotre'ns la bronca ens han preguntat que si ho trobem difícil, que si ens faltava alguna cosa ho demanèssim als altres grups, que no ens preocupèssim i que anèssim tirant, i que per cert, tot i que el que em presentant no és el que tocava per l'entrega, que estava bastant bé i només faltava polir, però que ara demanèssim tot el material als italians per a continuar amb bon ritme.
I es que aquí no tenem rencança a donar-te i compartir feina, a passar-se arxius i aixecaments. Tinc la sensació que a més com que som erasmus i a vegades anem una mica perduts amb la "organització italiana" , encara ens ho donem més mastegat i ens fan molta feina bruta. En fi, visca la soldaritat italiana!!!
Això no ens treu que ara haguem de continuar treballant, però ens han tret d'un bon atzucac....

En fi, després de l'estress he arribat al pis i he vist tot un munt de mails organitzant un sopar dels companys de batxillerat, woooooooo, i aquest cop sembla que va de veritat!!!!
Alguns fa set anys que no els vec (déu meu, com passa el temps) i em fa il·lusió.Així quan estigui per nadal no sols veure els meus amics que enyoro (una miqueta, ja sabeu que no sóc un sentimental) sinó a tot un munt de gent amb la que vaig compartir moltes coses i ara sabré que se n'ha fet de la seva vida!!!


Boo, per oggi è sufficente.


Espereu, espereu, no puc evitar ficar un enllaç al youtube... humor surrealista en estat pur, o bè algú es podia imaginar que es pot fer un videoclip sobre els arquitectes tècnics ( o aparelladors).
Per quan un sobre els arquitectes ?? l'enllaç està on posa videos (crec)

LAUREA

Dottore, Dottore dell bucco del cul !! Baffancul baffancul!!!
Aquesta és la cantarella que és fa quan uns ja han estat proclamats doctors ( o sigui llicenciats a l'Estat espanyol). Vaig assistir a tot el ritual i cerimònies que es fan per la Laurea, una tradició molt italiana! Com que es laureaven els italians que em van allotjar a la seva casa i que a més fan arquitectura doncs vaig aprofitar per assitistir a tot ja que m'hi van convidar. Realment són molt bona gent i molt hospitalaris!!!! En primer lloc aquí quan presenten projecte davant del tribunal ja saben que no els suspendran, perquè si no el tutor ja els avisa de que no entreguin i retrassin l'entrega ( no pas com a Barcelona que et poden putejar i suspendre't el tribunal). El dijous ho van presentar a porta tancada amb el tribunal, on expliquen el projecte. El divendres és públic i els van cridant els candidats (que poden ser parelles) i el tribunal expressa la seva opinió, i generalment són bastant possitius i et feliciten o et fan una lleugera critítica, amb un to molt paternal (absolutament al revés de BCN !!!). Al cap d'una hora de que tots els canditats han presentat es fa la cerimònia a l'Aula Magna on un a un et criden, et fan la parafada institucional ( en nom de l'estat italià...blablabla) i et proclamen Dottore amb una nota xx (que és la mitja entre les notes de carrera i la tesis, tot molt complicat com no podia ser d'altra forma a Itàlia).
Mai havia vist tants Cum Laude com aquí, la Marta, la Valentina 110 sobre 110, en Mario Assini (el macedoni) 109sobre 110, en Luca 106 sobre 110. En total de 15 o 20 laureats per aquell tribunal hi havien uns 6 o 7 Cum Laude, i la resta tots entre 98 i 102 com a molt baix.
No puc jutjar massa si és just o no perquè tots els projectes eren de Paisatgisme i per a mi és com si parlessin marciano, però realment són moltíssim més generos que a Catalunya!!!
En fi, cada terra fa sa guerra!!
En els actes públics tots es vesteixen amb les seves millors gales i et ve a veure tota la familia (avis, tiets, cosins, etc) i amics de la carrera o de fora. Sembla una mica una comanió.. Després de la proclama la familia et possa una corona de llaurer (si, de debó, com si fossin les Cèsars) i els teus amics et poden fer algun tipus de putadeta com disfressar-te, tirar-te ous, o altres coses, per en la nostra nooo. En la nostra els seus amics els hi van penjar un enorme cartell o en forma de versots verds i satírics s'explica la vida i miracles de la persona en forma de burla, i poden ser mooolt verds, no a l'altura dels dames i vells, però poden recordar-ho. també omplenen la facultat amb fotos i fotomuntages fent conyes sobre ells.
Després de tot això es va algun local a menjar i beure amb la familia i els amics, i quan la familia ja ha marxat es queden només el amics i per fi pots veure italians borratxos i fent tonteries com naltros!!!!! Molt divertit la veritat!!! En Marc agustí i dues ex erasmus més van vindre expressament per veure els seus amics italians Laureats.
Les fotos són dels protagonistes de la festa ( Mario Assini, Valentina, Marta, Luca i Mario).
L'ultima és de l'Angela i el cosí de Le Corbusier (Mario el napolitano que estrenava noves ulleres.

Arrividerci bici

Amb el carinyo que li havia agafat!!! Ahir la meva bici em va deixar ben tirat. Després de fer una miqueta de botelló al Duomo com mana la costum ferrarese dels dimecres i tot disposat a anar cap a la discoteca de la Renfe, en el moment d'enfilar-me a la meva lluent montura va i al cap de dues pedalades va i salta la cadena i patapafff, cap al terra, un altre morat afegit a la col·lecció de les meves cames. I jo vinga a probar de tornar-la a ficar al seu lloc(no es la primera vegada que passa) fins que em vaig quedar amb la cadena partida a les mans, cassumdena!!! La vaig haver de deixar en un racó del duomo sense lligar, total, qui me la pendrà si no es pot fer servir.... i avui no hi he pogut passar perquè nop tinc cap més bici disponible.. en fi, potser és el moment de buscar-ne una altra, aquesta nit a l'estació... sense bici,una catàstrofe a Ferrara.
Ahir va arribar en Marcus a ferrara i vam fer festa grossa, es quedara una setmaneta per aquí, ja que demà fan la Laurea en Mario, Lucca i companyia, em sembla que serà divertit!!!

Esperant la boira

Escric ja a la insitència dels meus innombrables fans del blog que malgrat que mai deixen comentaris per altre svies em diuen que el seguiexen i que volen més actualitzacions. Faig el que puc i escric quan estic inspirat o bé tinc temps... tot i que despres d'un mes i mig ben boig ara la majoria dels erasmus em possat una mica de fre (una mica ehh) i portem un ritme més pausat, suposo que se'ns encomana la tranquilitat italiana (piano, piano sempre). Simplement estem esperant la boira, que sembla que es fa pregar.
I espero. espero el Marc Agustí que arriba demà per cel·lebrar la Laurea dels amics que va deixar aquí a Ferrara quan va fer l'Erasmus, i comprobar que a la ciutat tot segueix més o menys igual com ho va deixar, els mateixos locals i festes...
I espero trobar un cap de setmana aquest mes per anar a Pisa i visitar l'Eva i el seu xicot i veure com és la seva vida a l'italiana.
I espero al final de mes quan viatgi a Lisboa a veure a la Tat, després de recollir als meus amics de Barcelona per anar-hi tots junts. Per cert, a causa de les escales estarè prop de un dia i mig a Barcelona, s'accepten audiencies previa cita, quin vulgui veure ja ho sap!! No se si podrè anar a Tarragona ja que tal com estan les comunicacions val més no agafar el tren.....
Esperant la boira, dins la meva cambra vaig practicant l'italià llegint L'Ombra dal Vento, més aviat rellegint-lo.
Apa fans incombustibles de les peripècies del Cosmonauta 28, aviat tornaré a escriure quelcom per a que no us aborriu a les vostres hores de feina.... ( per cert, això ho llegiu nenes del despatx??)

Ci Vediamo

Firenze, la ciutat de Brunelleschi i Michellangelo

Finalment, per acabar el tour italià, el bressol del Renaixement, Firenze. Encara no havia pujat a la cúpula del Duomo i relament estic d'acord amb el que hi havia guixat en unes de les pares del passadís interior "Brunelleschi is magic!!". La pujada dels 463 esglaons realment valen la pena. Quines vistes!! Tota la capital de la toscana als nostres peus!!
La piazza de l'Annunziatta, pionera de l'urbanisme renaixentista que tants cops em van explicar a la EtsaB,amb la seva fantàstica perspectiva sobre la cúpula...
I després visita a la capella dels Médici, obra de Michellangelo, crec que en cap lloc del món es concentren tantes estatues de l'artista com en aquest espai que figura en tots els llibres d'arquitectura i història de l'art. Allí mateix, a la plaça de San Lorenzo, vam menjar en una popular (i no pas turística) ostteria on degustarem autèntica i cassolana cuina toscana.
Encara ens quedava força ciutat: la piazza de la Signoria, amb el CastelVecchio i el David vigilant la seva porta, les galleries dels Ufficci (un dia juro que fare les hores que calguin per entrar-hi i visitar les seves sales), l'església de la Santa Crocce, amb l'estatua de Dante presidint-la, el PonteVecchio i la ribera de l'Arno...

Venezia, bella sempre

Venezia no decepciona, tot i que la vistis i visitis sempre et té alguna sorpresa, algun nou matís de color o un nou racó amb encant decadent i melancòlic. La meva germana no l' havia vistat encara i no va quedar decepcionada. Jo vaig recordar els carrers i racons que el Jordi Simó em va descobrir, però sota la llum d'un novembre lluminós.
Tant hi feia si esatava a petar de gent, sempre hi han racons tranquils apartats del bullici de San Marcos i del gran Canal. Màgiques les vistes des del campanello de San Giorgio!!
Gràcies Sofia per recomar-me les especialitats i els restaurants de la teva ciutat, ho vam aprofitar i no ens van pendre el pél amb els àpats. Que bones les Sarde al Saro!!

La mia mamma e la mia sorella a Ferrara

Aprofitant el pont de Tots Sants la mia mamma e la mia sorella m'han vingut a veure a Ferrara. En primer lloc gràcies per tota la roba d'hivern que m'heu portat, als panellets de l'àvia Cori (molts bons!!), als fruits secs i al pernil serrà de debò.
Quan van arribar van dur amb elles el sol, ja que feia deu dies que no el veiem perquè el cel sempre estava gris o bé plovia... i elles al posar els peus a Ferrara van aconseguir que sortís el sol i que durés tot el cap de setmana.
La primera tarda vam fer un volt per la ciutat, visitant el Castello Estense, el Duomo,els carrers renaixentistes, la zona medieval, i també coneixer la cultura gastronomica de Ferrara, fent un bon apperittivo al Balebuste amb un bon tast de rissotto, formatge parmesà i una generosa copa de vi. Al vespre, bon tast de pasta a una trattoria, sobretot excel·lent els capellaci di zucca (carabassa).
Unes quantes fotos perquè la familia vegi que em estat molt bé, després ja comentarem els altres dies de visita per Itàlia.

De Ferrara a Ferrari

Doncs estava pensant en invertir la beca Erasmus, tant quantiosa com tots sabeu, en alguna cosa sencilleta i res, m'en vaig anar a maranello a comprar el meu Ferrari.
Us poso unes fotos perque feu dentetes...
I al final efectivament me'n vaig comprar un model Enzo Ferrari ben vermell, aixòi si, a escala 1:20.

Verona m'enamora

Perdó als gironins per plagiar el seu lema, però Verona encaixa perfectament en aquesta dita. Diuen que a Itàlia s'ha de visiar Roma, Venècia, Florència i Verona. Com que la tenia falti en la meva col·lecció de viatges vaig anar a la "piccola Roma", nom que rep degut al seu passat imperial. Té un amfiteatre roma gairebé intacte on encara representen espectacles. Té places i palaus fantàstics. És la ciutat de Romeo i Giulietta i tot i que mai van existir tenen la seves respectives cases on els enamorats escriuen el seu nom a les parets, i al jardinet de la casa cal tocar el pit de l'estatua de Giulietta per a que et porti sort en l'amor (de moment no fa efecte).
Pels friquis del'arquitectura hi ha Castelvecchio, el castell-museu reformat per Carlo Scarpa, segurament la seva millor obra. Per fer fotos i passejar és fantàstica i el turisme no es tant feixug com Firenze o Venezia.

Homenatge a la Juan Luis Cebrián

A l'espai l'informació circula més lenta, sobretot les radio freqüències hertzianes, i les notícies triguen més a arribar. Avui al matí tot content m'he disposat a fer feina tot escoltant un dels meus programes favorits de la ràdio,i pràcticament l'únic que escolto en llengua castellana, LA ROSA DE LOS VIENTOS. I m'he trobat que la seva ànima, el seu creador i locutor, ha mort d'un infart i ens ha deixat orfes als noctàmbuls. Perquè feia un programa diferent, ple d'història, medi ambient, còmics, cinema, misteris i llegendes, conspiracions, literatura i música. Perquè transmetia humor i optimisme en les nits solitàries. Perquè m'ha acompanyat i m'ha fet somiar en batalles, en ovnis i en civilitzacions perdudes. Els Rosavienteros et trobarem a faltar molt. Suposo que el Paco i l'Helena, que per culpa seva em faig fer d'aquest club de noctàmbuls, també hauran tingut un record de totes les nits que varem compartir amb la Rosa i en Cebrián.

FUERZA Y HONOR!!!

Ferrara i Tarragona, agermanament ja!!!

Ferrara està agermanada amb Lleida, fet verídic no m'ho invento. Quina injustícia! Quina pífia! Hauria de ser ciutat germana de Tarragona per l'enorme grau de similituds entre totes dues capitals! Ballesteros escolta això!!
Les dues són ciutats patrimoni de la Humanitat. Les dos són conegudes per les seves muralles. Les dos tenen una població similar. Les dues només desperten i són bullicioses durant els festes patronals. Ferrara també té la seva refineria-química (més petiteta) als afores (suposo que per això hi respiro tant i tant bé, com a casa, amb aquell flaire i aquell dolç porcentatge de sulfats). Ambdós són les ciutats oblidades-marginades de la seva regió-comunitat-autonomia. En ambdos es respira aquella melancolia de un passat molt més gloriós, tot i que Tarragona està més activa i disposada a potenciar-se. Totes dues tenen una universitat sense campus i dispersa per diferents edificis. L'unica diferència es que a Ferrara si que existeix carril bici i és més fàcil aparcar!!!

Però Ferrara no té ni la mar ni el cel tan blau com Tarragona.

Toca Perón!!

On és la festa

La festa a Ferrara és resumeix a tres llocs bàsicament: la Piazza del Duomo, la plaça del bar Sèptimo i la "discoteca" RENFE. La plaça del Duomo és el lloc de reunió on tothom es possa a beure i xerrar davant de la catedral ,és el punt de reunió oficial, pels italians és el dimecres, divendres i a vegades dissabte. Pels Erasmus cada dia excepte el dillums (dia sagrat de descans).
El Séptimo és el bar per excelència pels estudiants, és vora el Duomo i la birra és barata. És el lloc principal d'aprovisionament i on tothom acaba passant. La primera foto és a la placeta que té al davant, amb en Sergio i l' Isabel.
La RENFE (nom real, el seu logo també és el de l'ens ferroviari espanyol que tantes alegries ens dóna als catalans) és la mini discoteca als afores on els dimecres sempre hi ha festa erasmus. La música està passada de moda i el DJ és un rompecolloni que no para de xerrar. Cal passar abans pel Duomo per a poder ballar i passar-s'ho bé sense importar tants inconevients. Un cop aparcades les bicis ( com es veu a la foto en Willy i en Toma van tenir certs problemes d'espai) s'entra i es balla fins a les 5, on tot tanca i cal intentar retornar a la ciutat sense fer gaires esses amb la bicicleta. És el moment de la setmana on la gent es fot més patacades amb la bici. Jo dde moment he tingut sort i sempre controlo.

La mia bicicleta

A petició popular una imatge de la meva bicicleta. Tota orgullosa exhibeix els colors dels taxis de Barcelona, un homenatge indirecte a Catalunya, tot i que amb un estil una mica Kill Bill... És veloç i frena poc, perfecte per una conducció esportiva i de màxima emoció!! Sempre vaig amb ella a tot arreu i sobre ella escric missatges, porto botellon, i tota mena de paquets i trastos, plogui o faci boira. Ja l'he portada un cop a reparar perquè em vaig carregar la roda del darrere una nit d'eufòria. És la mia bicicleta i tothom ja sap que he arribat quan la veuen aparcada. Llarga vida a les meves dues rodes!!

Fred siberià

Cosmonauta 28 a la terra, situació climàtica difícil, solicitem propera càrrega de mantes, roba gruixuda i mitjons de llana. Onada de fred siberià segons capten les nostres antenes que espien les comunicacions ferraresses. Ja que de tant en tant s'ha de sortir de la càpsul·la tèrmica (o nòrdic de plomes d'oca recentment adquirit) demanem aquestes provisions, a apart del pernil del país ja sol·licitat anteriorment. Esperem resistir aquesta situació sense tornar-se a encostipar.
Properament s'espera el sol en en el plaç d'una setmana per tornar a càrregar les bateries solars.


I això que encara no ha arribat la temuda boira de la que parlen els autòctons...

Cosmonauta a la terra, esperant notícies

Des de que sóc a Itàlia, i sobretot abans de tenir internet a casa, poques notícies m'han arribat del meu estimat planeta Catalunya. Pel que tinc entés, ara es dediqueu bàsicament a cremar fotos de monarques, la baixada de l'àliga s'ha convertit en la baixada del tauró (nostre senyor tingui la magineta al cel), encara no hi ha hagut forma de tancar La Tertúlia, i la melodia més descarregada als mòbils del principat és la d'en Quim Monzó recitant "una polla xica, pica, pellarica,camatorta i becarica ". Sé que la parelleta de l'any ja té sofà i canal satèlit i comença a viure en el seu nou i luxós niu d'amor... espero fotos de l'innaguració! I espero sobretot notícies vostres!

P.D: posseu-vos Skype per parlar amb mi, l'altre dia ja vaig parlar amb l'edu i l'Amy i va ser molt divertit!

Cosmonauta 28 tancant comunicat amb la terra, esperem que després de la tempesta solar les comunicacions es puguin tornar a restablir amb normalitat i desapareguin les interferències hertzianes.

Sangria Express

Tres catalans i un gallec oferint un servei de Sanrgria Express per una festa d'aniversari d'una francesa. La festa estava molt apagada i necessitaven els nostres serveis d'animació. Kit complet: palangana, cartons de vi, vodka, llimonada i taronjada, tot portat per les nostres bicicletes tot terreny.I és que en bicicleta es pot fer tot!!!