LA TOSCANA. cap 1

"Continuant la meva búsqueda de catalans que viuen i treballen a Itàlia (segons en Pujol ja serien Italians) hem vaig trobar amb l'Eva Virgili, una enamorada d'Itàlia i de la seva història, i també enamorada d'un italià del sud, en Gianni. L'Eva em va vindre a recollir a l'estació de Pisa i em va acollir generosament a la seva casa compartida a la ribera de l'Arno. L'Eva i el seu xicot compartien pis amb un peculiar perruquer-pintor que parlava toscano stretto, un tenista que estudiava Dret (o viceversa), i un tal Giacomo, que marxà quan jo vaig arribar, i arribà quan jo marxava. Gràcies a aquesta absència vaig heredar temporalment la seva bicicleta, amb la qual vaig constatar el fet que no erem de la mateixa estatura, ja que gairebé no tocava de peus a terra.
L'Eva em va explicar com havia anat a petar a Pisa, per a molts el racó més descuidat de la presumida Toscana. Feia uns anys que havia fet un Erasmus a Bologna, a completar la seva carrera d'Història. Després va retornar a Tarragona, però era un cul inquiet i se'n va anar un any de Sèneca a Granada. Allí el seu amor platònic amb Itàlia es va tornar carnal al conèixer en Gianni, un italià de l'Avellino amb el qual compartia moltes inquietuds polítiques i socials. L'Eva, després de viure amb un peu a Tarragona i l'altre a Itàlia, va decidir fer les maletes i anar amb en Gianni a Pisa. I ja feia uns mesos que vivien a la ciutat de la Torre Pendente. Gràcies a ells vaig fer una bona immersió en la cultura, la política i la psicologia italiana, i les seves diferències, i alguns punts en comú amb els catalans. "

En Mikimoto podria haver narrat aixií el meu periple toscà del cap de setmana del 16-18 de novembre. Però ni jo sóc en Mikimoto (ja m'agradaria fer tots els seus viatges) ni l'Eva és una desconeguda, tot el contrari, ella és una amiga de les de tota la vida , no en va ens coneixem des dels 4 anys,i per tota la vida ( i perdoneu la cursileria). Quan a saber que me n'anava d'Erasmus em va dir que sempre tindria le sportes obertes a Pisa, la seva nova ciutat d'acollida. Així que quan vam trobar un racó al calendari vinga cap allà, cap a Pisa, al sud-Oest de Ferrara, ben aprop de la meva enyorada Mediterrània.
Gairebé tres horetes amb tren sense incidents destacables (ja começo a dominar el sistema ferroviari italià). Vaig marxar al matí de Ferrara i al migdia ja era a Pisa, on m'esperava l'Eva. Una abraçada ben forta de dos amics que fa massa temps que no es veuen. A casa seva, un pis en planta baixa amb un petit jardí a peu de riu on cultiva tomaqueres, em va fer un sencill i bon dinar de pasta. Llarga i entretinguda sobretaula on ens vam possar al dia de les coses de Tarragona, que en teniem moltes a explicar!! Després ruta amb bicicleta per Pisa, de la qual jo només havia vist el més tipic, la plaça del Duomo. Pisa té molt més encant del que molts diuen. Els Palazzi que voregen el riu tenen l'encant de la ribera de Firenze, els carrers comercials porxats un aire padovà, i hi han places i esglèsies realment encisadores. Però la ciutat no es creu a ella mateixa i per això a vegades dona l'impressió de deixada, potser per un complexe d'inferioritat davant les altres zones de la Toscana.
La Piazza dei Miracoli em va rebre amb les seves millors gales, vestida amb la llum d'una posta de sol que donava colors i una atmosfera molt especial al Duomo, la torre i el Baptisteri. A més, gairebé no hi havia ningú, res de l'habitual bullici de turistes, fet que permetia una major intensitat sensorial. Amb l'Eva ens vam traslladar en el temps al recordar el viatge de final de curs de batxillerat, quan vam fer l'ultima parada a Itàlia per fer-nos les fotos amb la Torre Inclinada. Quants records imborrables!!
L'Eva havia d'anar a treballar al bar, de manera que ens vam trobar amb en Gianni, que em va portar a fer un apperittivo a la pisana. Un bar "modernillo" amb una decoració agradable i de disseny cuidat, bon vi i pica-pica diferent dels de Ferrara. Vam tindre una bona tertúlia sobre política, societat, universitat, i més temes, en italià, català i castellà. Gràcies Gianni per corregir-me el meu italià, pocs ho fan i s'agraiex que algú se'n preocupi.
L'Eva treballa en un bar a prop de casa seva, en una zona periurbana, i les clients són un mostrari de lo "milloret de cada casa". La noia els té a ratlla i a dins del local són ben inofensius (ves a saber que fan a fora).
Al plegar del bar (a les 10 del vespre) els meus amfitrions em van dur a un dels llocs que més els agrada per menjar i beure a Pisa, l'Orzo Bruno. Un local ple de taules taberneres, on fabriquen les seves pròpies cerveses, fortes, intenses i gustoses. Unes bones gerres, una piadina, una taula amb embotits i formatge stoscans. Després tertúlia al carrer ( a Itàlia no es pot fumar mai a dins) fins que la son ens vencé. A l'endemà m'esperava un llarg dia: Sienna.