Racons secrets de Ferrara: Via delle Volte

El carrer de les voltes. En la ciutat medieval aquesta era una de les artèries comercials més importants. Les voltes servien per comunicar a banda i banda els tallers i els magatzems dels mercaders i artesans sense haver de sortir al carrer. És un dels carrers més pintorescos i caracterítics de Ferrara, molt llarg i sinuós, sempre en penombra i on només ciruclen bicicletes i peatons valents (caminar sobre el paviment boterut de còdols és una experiència a vegades dolorosa).

Racons secrets de Ferrara: La Biblioteca Ariostea

Ferrara sempre guarda racons, palaus, jardins que cal descobrir, ja que no és mostren mai a primer cop d'ull, cal endinsar-se dintre els carrerons o dels edficis, o mirar darrere la tàpia del jardí. Diuen que també els ferrarenses són així, discrets i molt reservats.
Fa un parell de setmanes vaig descobrir la planta noble de la Biblioteca Arisotea, per pura casualitat perquè anava a saludar a la gent que estaven estudiant i em vaig equivocar i entrar a un lloc que no coneixia. L aprimera impressió va ser que havia entrar dins el Cementiri dels Llibres Oblidats, com en la novel·la L'Ombra del Vent que ara estic llegint en italià.
L'endemà hi vaig tornar a fer fotos. M'encanta l'angelet de les escales, amb un llibre a les mans i indicant que acabis de pujar perquè t'esperen els llibres a dalt.

Òscar!!!!!!

Ai senyor, això d'estar malaltó i després tancar-se tot el diumenge a fer projectes t'aïlla del món. Doncs resulta que a la matinada han concedit els premis Òscars i jo sense fer porres amb ningú. Felicitats Bardem, eres un monstruoooo !!!!
Once a guanyat a millor cançó!!!! Quan la taralegi i algú em pregunti ja em podré fer el xulo "no la coneixes bella? Ha gaunyat un ÒScar ehhhhh "
Aquí teniu la llista dels deures, s'han de veure totes!!!

NO ES PAÍS PARA VIEJOS. 4 premis: pel·lícula, direcció i guió adaptat (Joel i Ethan Coen) i actor de repartiment (Javier Bardem)
EL ULTIMÁTUM DE BOURNE. 3 premis: muntatge, so i muntatge de so.
POZOS DE AMBICIÓN. 2 premis: actor principal (Daniel Day-Lewis) i fotografia.
LA VIDA EN ROSA. 2 premis: actriu principal (Marion Cotillard) i maquillatge.
MICHAEL CLAYTON: actriu de repartiment (Tilda Swinton)
RATATOUILLE: pel·lícula d'animació.
JUNO: guió original.
EXPIACIÓN: banda sonora.
ONCE: cançó.
SWEENEY TODD: direcció artística.
ELIZABETH. LA EDAD DE ORO: vestuari
LA BRÚJULA DORADA: efectes visuals
DIE FÄLSCHER (LOS FALSIFICADORES): pel·lícula de parla no anglesa (Àustria)

Laurea !!!

Encara no he acabat de repassar tot lo ocòrregut la setmana passada. EL divendres 15 van tornar a tindre lloc les LAurees, i com no ens van invitar a una d'elles. Som gent popular els eramus? Ves a saber, el cas és que la majoria de gent que coniexem o ja estan acabant la tesis o bé els hi queda només un anyet o menys, o sigui que encara potser ens queden alguna laurea de més abans de tornar cap a casa. En aquest cas els laureats eren l'Anna Malagutti, l'Alberto i en Fox, tots tres en un projecte molt bo que ara no explicaré perquè era molt complex però que va merèixer un Cum Laude. Aquests tres italians hi tenim amistat perqùe van estudiar durant un any a l'Argentina i tenen ganes de practiar castellà amb naltros,i jo italià amb ells, o sigui que cadascú practica la llengua que més li convé.
Després de l'acte solemne de proclama dels nous dottore, cada cop més em recorda a una comunió amb tota la familia de gala allí present, els seus amics els hi van preparar una burla en forma de teatret de carrer on els laureats van haver de disfressar-se i interpretar. Els eramus no vam entendre quasi res del que deien, entre que deura ser argot, segone sintencions, mala audició i humor italià.
I després la cursa de bar en bar, amb vi i spritz possats perls homanejats, Primer a Cal Franco (el bar-restaurant amb més personalitat que hi ha al costat de la facultat), al Zuni (bar fashion molt ben posat) i després al Sèptimo. En Sergio i jo vam fer trampa i per a que no ens pugés tot al cap vam anar a sopar al McDonalds (és el que hi havia més aprop i més barat).
I entre laurea i laurea l'agenda social ens va obligar a passar pel Duomo on ens esperava una sangria en motiu de l'aniversari de.... ara no ho recordo, d'algún espanyol. Per cert ens vam fer una foto de tota la comunitat eramus de la península i insules canaries a les escales de l'ajuntament (comune). Quina colla!!!

EDGAR BIGGEST WEEK

Terme creat per mi, de fet traducció estúpida de la Semana Grande d'Edgar que algú un dia va citar, i que defineix el període de deu dies que van de la fi dels exàmens fins a la marxa definitiva de l'Edgar, el dia 22 d'aquest mes. L'objectiu és fer festes tots els dies sigui on sigui. Si fem balanç l'únic dia que no s'ha sortit és el dijous, marcat el descans obligatori i necessària. Només l'Edgar a estat capaç de sortir cada dia, ja que ha d'esprèmer totes les últimes festes com a Erasmus. Jo ho vaig ser-hi el dimarts, el divendres a Pelledoca ( l'altra discoteca-pub habitual de Ferrara) i el diumenge a Padova. El diumenge va tenir mèrit perquè la discoteca estava als afores de la ciutat, perquè ens vam estar una hora esperant davant de l'estació de la ciutat als que venien amb el tren següent, ja que ahir a la nit estàvem a - 7 graus , ja que tenim onada de fred dels Balcans. Chè freddo!!!!
El terme a tingut derivacions o noves versions que s'han desenvolupat en el mateix període que la biggest week, com és la Carles biggest weekend ( un ambientals valencià que també ens abandona) i la Héctor Laureas' celebration (logronyès que ha acabat la carrera de química a Ferrara i que també marxa aquest mes).

Foto de l'Edgar, en el seu cotxe oficial.

Celebració!!!

Us poso aquesta foto de quan vam cel·lebrar el final dels exàmens i el triomf a restauro.
Nota mental: molt de compte al jugar al biscuit , joc escandinau improtat per en Furio, un italià que va amb naltros a restauro i projectes. En va invitar al seu pis a jugar-hi, i més o menys consisteix en jugar amb els daus i cada valor té unes regles, i sovint consisteix en beure un got sencer de vi, en beure'n la meitat, beuen tots, beu el del costat, veu el que diu una paraula prohibida. Cinc litres de vi de granel entre cinc, i en una hora.
Quina tonteria teníem tots!!! Encara bo que l'endemà teniem vancances i que després de tot l'esforç una petta bogeria era necessària.
Sacrificis que cal fer per quedar bé amb els natius...

Som 30.

Per fi he acabat els esami!!! Per fi he entregat Restauro !! Després d'hore si hores fent puntini, aixecaments, analitzant si la taqueta blanca és una eflorescència, un tros de ciment, un tros de calç, després de tantes hores amb l'angoixa de si o estaem fent bé o no.... el dimarts, a la tarda, triomf total.
Després de dormir cinc horetes al dia durant tres o quatre dies, després de passar-nos hores a la copisteria fent proves i repetint làmines perquè no es veia bé. Arriba l'hora de presentar el treball. Els professors queden sorpressos de tota la feina que portem (17 dinA1 ,crec que podrien empaperar la meva habitació). Estem al nivell italià, hem superat de sobres totes les expectatives que tenien sobre nosaltres, ja que erem un grup format només per erasmus, i el nostre nivell de coneixements és clarament alt.
Ens feliciten, ens elogien, ens demanen que ens recordem d'ells i del que em après a Itàlia sobre el restauro, i per fi, ens diuen que ens possen un 30/30.
Collons, quina cara se'ns queda, congelats. Des de fora es senten els crits de l'Edgar, el Sergio i l'Adrián que fa estona que celebren la seva nota (28) amb vi i limonchello, és la nostra afició!!! l'edgar crida 31, 31, els hi heu de possar un 31, just abans de que ens la diguin. Quan ho fan jo em giro i li dic que li dec una birra. Les professores és miren i em pregunten s'hi em fet apostes. " Sí, he perdut, perquè m'he jugat a que no treia un 30, hi he perdut, però estic content!! "
La celebració de després ja us l'explico un altre dia, només dir que ahir vaig estar tot el dia de ressaca.

A sota, jo dibuixat a l'estil south park, segons la visió de l'Ángela, ja veieu, amb un fuet pel tot el que l'he fustigat fent restauro quan ningú en tenia ganes i jo em fotia pessat per tirar-ho endavant... però ha valgut la pena no? Mereció la pena o no floreta???

No tot són festes

Guaitant el bloc sembla que tot siguin festes aquests dies i res més lluny de la realitat. Desdel dimarts que no sortim, només a veure el barça i a fer unes birres el diumenge, la resta d'hores tancats a la facultat entre setmana i al cap de setmana a casa.
Com que els arquitectes tenim molt endins el sentiment de col·lectiu, res millor que posar-s'he a treballar tots junts, cadascú a la seva feina, però així vas xerrant i passent millor les hores. Perquè desprès diguin que som poc sociables, el problema és que ho som però no tenim massa temps per fer-ho, excepte aquí itàlia, que els estudiants d'arquitectura sempre t'els trobes als bars, a concerts, a tot tipu sde mogudes, etc.
Bé, aquí teniu una foto de casa meva aquest dissabte, treballant amb l'autoCad. Val a dir que ara els tinc tots enganxats al joc d'endevindar les melodies de sèries i pel·licules per a passar l'estona. He copiat l'idea de les nits de sopars de Tempus, i ja veus Marc Guerris, he importat l'invent.
Músques, riures i anar passant les hores mentres s'ens possa cara de matone.

Recepta per a xoriços a l'aiguardent

Després de la festa del pis del Castello, en Diego ens prepar uns chorizos al aguardiente. Eren les 5 de la matinada i encara ens durava una mica la tonteria de la sangría. Autèntic plat gallec, molt gallec, quasi una queimada, Bonísssssim. Nyam nyam.
Diego als fogons, Edgar Angela i jo d'espectadors-narradors.

Festa Italiana a l'estil american pie

No ton són exàmens i entregues. Som erasmus i la Unió Europea ens obliga a fer festa, ja que així s'estrenyen llaços d'amistat entre pobles. És el nostre deure i la veritat es que naltros ens hi esforcem molt en aquesta tasca. El dimarts passat ens van convidar a una festa en un pis just al davant del Castello, en ple centre de Ferrara. La condició indispensable és que portèssim i preparèssim Sangria, que torna bojos als italians. Dit i fet, el petit comité sel·lecte d'erasmus d'arquitectura ens vam disposar a la tasca. Erem Edgar (que és el que coneix els propietaris de la casa), Sergio, Ángela, Alizeé, Adrián i un altre gallec en Diego, que no fa arquitectura però acabava d'arribar i com diu ell "mi segundo apellido és Fiestas".
A dalt, en un edifici antic i d'escala senyorial, ens esperava el que els mascles em qualificat de "paradís a la terra". Quin bé de déu d'italianes, semblava com si per entrar haguèssim fet un càsting de bellesa. També hi havia alguna que altra brasilera, francesa, alemanya i d'altres nacionalitats. Atordits per tanta bellesa vam preparar la sangría i a disfrutar de la festa. Potser es va arribar al centenar, una gentada entre cuina, saló passadís i les escales. Molt a la americana, com a les pel·lícules. Fins i tot amb el detall de que a les habitacions s'hi anaven tancant parelletes i sotrien al cap d'una hora despentinades.....
Els carabinieri es veu que van fer acte de presència, però no es va acabar la festa, ja que tot el bloc és d'estudians, i per tant els veïns no es queixaven, i de fora al carrer no es sentia res, i pertant no molestavem a ningú.
Com a bon deure de l'Erasmus, vam ser els últims a marxar de la festa, i abans d'anar al llit en Diego ens va convèncer d'anar a casa seva a menjar xoriços de casa seva... però això ja és una altra història que explicaré un altre dia
El millor és que a l'endemà al matí teniem entrega final d'Allestimento. I no ens va anar gens malament, un 26/30. Què cracks (modèstia apart).

Carnaval, Carnaval.... Venezia versió 1.0

El dijous a la tarda hem vaig allistar a la expedició erasmus-espanyola a Venezia, a veure el famós carnaval. La gent ja va començar a veure al tren i quan vam arribar (una hora i mitja més tard, cap allà les 6 de la tarda) ja n'hi havia uns qunas que anaven ben torts. Jo no, només hem vaig beure una birra pel viatge i de camí a San Marcos una altra. En fi, dues hores més tard, sense haver perdut massa gent del ramat etíl·lic, sort en tenien dels que anavem serens, arribarem a la Piazza San Marcos esperenat trobar una gran festa i ball.
Res d'això xiquets, la plaça gairebé buida, un gran escenari on no hi passava res, i un fred de collons. Ens vam montar la festa naltros sols, ballant la música que sonava pels altaveus, bebent kalimotxo, que preparava Rubén el Basco, i fent una mica el ruc ja que ningú més s'animava a la resta de la plaça.
Com un miracle algú va tindre notícies de que hi havia una festa de debó aprop del Pont de Rialto. Quina sort!! Allí vam trobar una plaça plena d'universitaris amb un concert funky-rock, amb Sprtiz a bon preu i molta gresca. Fins a l'una o així ballant! Després va començar la disàspora i en petis grups intentant arribar a una festa a l'altra punta d'on èrem,a una discoteca a l'Estació Marítima. No hi vam arribar, ens reunir els desperdigats en un pub musical al Campo Santa Margherita fins que van tancar. Llavors els optimistes vam còrrer cap a l'estació de tren pensant-nos que i havía un tren a les 3:15 . Mentida, missatge als novells com naltros: no és el mateix Venezia-Santa Lucia, que Venezia Mestre, sobretot perqùe els separen la llacuna i vint minuts de bus. En fi, vam passar les hores com vam poder dins l'estació fins a les 6.

El duomo 2

En aquestes nits d'hivern tan fredes ja fa temps que hem trobat una alternativa a la Piazza del Duomo, l'anomenat pis dels d'albacete. Viuen en un pis molt gran just al costat de la Piazza, on a les nit no tenen veïns (fet fonamental) ja que al pis de sota hi ha un buffet d'advocats.
Ja hi han cel·lebrat multidinàries festes, botellons, i sopars. De fet, sempre que hi passes hi ha algú de visita, ja sigui a les habitacions o bé a la cuina, que poseeix una llarga taula de taberna, inclosos bancs de fusta. Sort que són bona gent i estudien a la biblioteca, que sinó... impossible de concentrar-si amb els saraus que s'hi organitzen.
Els amfitrions són Héctor, Isabel i Laura, d'Albacete i Enrique d'Andalusia.Crec que són aquests quatre perquè hi ha gent que sempre hi és i sovint creiem que també hi viuen...
Com dirien els francesos és un Auberge Espagnol.. (en francés significa Can seixanta ). La majoria de concentracions són de gent espanyola,però també si poden trobar bascos i catalans, anglesos, francesos, moldaus, albanesos,sudamericans, i és clar, italians. Aixó és l'esperit Erasmus !!