LA TOSCANA. cap 1

"Continuant la meva búsqueda de catalans que viuen i treballen a Itàlia (segons en Pujol ja serien Italians) hem vaig trobar amb l'Eva Virgili, una enamorada d'Itàlia i de la seva història, i també enamorada d'un italià del sud, en Gianni. L'Eva em va vindre a recollir a l'estació de Pisa i em va acollir generosament a la seva casa compartida a la ribera de l'Arno. L'Eva i el seu xicot compartien pis amb un peculiar perruquer-pintor que parlava toscano stretto, un tenista que estudiava Dret (o viceversa), i un tal Giacomo, que marxà quan jo vaig arribar, i arribà quan jo marxava. Gràcies a aquesta absència vaig heredar temporalment la seva bicicleta, amb la qual vaig constatar el fet que no erem de la mateixa estatura, ja que gairebé no tocava de peus a terra.
L'Eva em va explicar com havia anat a petar a Pisa, per a molts el racó més descuidat de la presumida Toscana. Feia uns anys que havia fet un Erasmus a Bologna, a completar la seva carrera d'Història. Després va retornar a Tarragona, però era un cul inquiet i se'n va anar un any de Sèneca a Granada. Allí el seu amor platònic amb Itàlia es va tornar carnal al conèixer en Gianni, un italià de l'Avellino amb el qual compartia moltes inquietuds polítiques i socials. L'Eva, després de viure amb un peu a Tarragona i l'altre a Itàlia, va decidir fer les maletes i anar amb en Gianni a Pisa. I ja feia uns mesos que vivien a la ciutat de la Torre Pendente. Gràcies a ells vaig fer una bona immersió en la cultura, la política i la psicologia italiana, i les seves diferències, i alguns punts en comú amb els catalans. "

En Mikimoto podria haver narrat aixií el meu periple toscà del cap de setmana del 16-18 de novembre. Però ni jo sóc en Mikimoto (ja m'agradaria fer tots els seus viatges) ni l'Eva és una desconeguda, tot el contrari, ella és una amiga de les de tota la vida , no en va ens coneixem des dels 4 anys,i per tota la vida ( i perdoneu la cursileria). Quan a saber que me n'anava d'Erasmus em va dir que sempre tindria le sportes obertes a Pisa, la seva nova ciutat d'acollida. Així que quan vam trobar un racó al calendari vinga cap allà, cap a Pisa, al sud-Oest de Ferrara, ben aprop de la meva enyorada Mediterrània.
Gairebé tres horetes amb tren sense incidents destacables (ja começo a dominar el sistema ferroviari italià). Vaig marxar al matí de Ferrara i al migdia ja era a Pisa, on m'esperava l'Eva. Una abraçada ben forta de dos amics que fa massa temps que no es veuen. A casa seva, un pis en planta baixa amb un petit jardí a peu de riu on cultiva tomaqueres, em va fer un sencill i bon dinar de pasta. Llarga i entretinguda sobretaula on ens vam possar al dia de les coses de Tarragona, que en teniem moltes a explicar!! Després ruta amb bicicleta per Pisa, de la qual jo només havia vist el més tipic, la plaça del Duomo. Pisa té molt més encant del que molts diuen. Els Palazzi que voregen el riu tenen l'encant de la ribera de Firenze, els carrers comercials porxats un aire padovà, i hi han places i esglèsies realment encisadores. Però la ciutat no es creu a ella mateixa i per això a vegades dona l'impressió de deixada, potser per un complexe d'inferioritat davant les altres zones de la Toscana.
La Piazza dei Miracoli em va rebre amb les seves millors gales, vestida amb la llum d'una posta de sol que donava colors i una atmosfera molt especial al Duomo, la torre i el Baptisteri. A més, gairebé no hi havia ningú, res de l'habitual bullici de turistes, fet que permetia una major intensitat sensorial. Amb l'Eva ens vam traslladar en el temps al recordar el viatge de final de curs de batxillerat, quan vam fer l'ultima parada a Itàlia per fer-nos les fotos amb la Torre Inclinada. Quants records imborrables!!
L'Eva havia d'anar a treballar al bar, de manera que ens vam trobar amb en Gianni, que em va portar a fer un apperittivo a la pisana. Un bar "modernillo" amb una decoració agradable i de disseny cuidat, bon vi i pica-pica diferent dels de Ferrara. Vam tindre una bona tertúlia sobre política, societat, universitat, i més temes, en italià, català i castellà. Gràcies Gianni per corregir-me el meu italià, pocs ho fan i s'agraiex que algú se'n preocupi.
L'Eva treballa en un bar a prop de casa seva, en una zona periurbana, i les clients són un mostrari de lo "milloret de cada casa". La noia els té a ratlla i a dins del local són ben inofensius (ves a saber que fan a fora).
Al plegar del bar (a les 10 del vespre) els meus amfitrions em van dur a un dels llocs que més els agrada per menjar i beure a Pisa, l'Orzo Bruno. Un local ple de taules taberneres, on fabriquen les seves pròpies cerveses, fortes, intenses i gustoses. Unes bones gerres, una piadina, una taula amb embotits i formatge stoscans. Després tertúlia al carrer ( a Itàlia no es pot fumar mai a dins) fins que la son ens vencé. A l'endemà m'esperava un llarg dia: Sienna.

Preparatius pel viatge

Ja tinc la maleta a mig fer, demà m'en vaig a Pisa a veure l'Eva Virgili que fa mesos que no vec!! I és que ella va baixar per Santa tecla i jo acabava de marxar cap a Ferrara. Tinc moltes ganes de veure-la i poder xerrar i xerrar amb una tarragonina, que fa temps que no veig a cap de la colla i això es nota. No és el mateix xatejar o el telefon !! M'ensenyarà el seu niuet d'amor amb en Gianni i Pisa, la seva ciutat adoptiva. Com que treballa en un bar per les tardes, jo hem dedicaré a fer un tomb per la Toscana, en principi a Lucca i a Sienna, però anirem improvisant ( esperit italià abans que res). El dilluns vaig comprar una càmera digital per internet (veure capítol mes octubre la sindrome d'Stendhal) però encara no m'ha arribat, així que no sé si podrè posar fotos.
Ahir a la nit (mercoledí mercoledí) vam fer spanish party (botelló) en un apparttamento spagnolo, concretament un que hi ha a un cop de pedra del Duomo i que es perfecte per refugiar-nos del fred, i a més a la nit no hi han veïnbs perque a sota es un despatx d'avogats. Ahir 4 graus a les 3 de la, i molta humitat, de manera que el si fos el Picò us podria dir la sensació d'ambient exacta o com es digui, però seria molt freda!!! Vaig tornar a Renfe i aquest cop vam tenir unes dues hores per ballar, el D.J. era diferent i la musica va ser mooolt millor. Quines ganes tenia de ballar... per cert ahir ja hi va haver rollos erasmus... pero no pas per part meva (sento decepcionar-vos de moment)... continuarà

P.D: no sabeu que sempre m'han agradat molt les postdates?
P.D: un dia d'aquest tindria una alegria si algu em deixa un comentari, més que res per saber cosetes de valtros... en fi, si no us voleu registrar (total es fer-se un correu del gmail) envieu-me al mail personal.
P.D: si abans em fes una pauta del que vaig a escriure no hi haurien tantes postdates. Com està l'Estat Espanyol!! No hi ha trens, la monarquia trontolla (béee) amb separacions i sortides de to del ciutadà Juanca (podqué no de gallas) i els dibuixants del jueves els condemen a pagar!! Visca la llibertat d'expressió, el rei pot amenaçar a un altre cap d'estat pero els súbdits no es poden mofar de l'institució. Aquí els italians no ho han de viure, que per sort seva són una república.

Ci vediamo

Lavoro!!

Sembla mentida però per fi a arribat la feina, i evidenment a la italiana: de cop i sense avisar.... Com poden posar una entrega d'un dia per l'altre??
Pintava malament perquè encara tinc el xip possat de Barcelona, aquell estress... ahir el meu grup (el willy i l'angela) ben atrafegats inentant montar les làmines del que teniem, sabent que ens faltava encara molta cosa.. bufffff!!!
Però aquí tot és diferent, és més tranquil. L'entrega era una correcció ben normaleta, les professores enlloc de fotre'ns la bronca ens han preguntat que si ho trobem difícil, que si ens faltava alguna cosa ho demanèssim als altres grups, que no ens preocupèssim i que anèssim tirant, i que per cert, tot i que el que em presentant no és el que tocava per l'entrega, que estava bastant bé i només faltava polir, però que ara demanèssim tot el material als italians per a continuar amb bon ritme.
I es que aquí no tenem rencança a donar-te i compartir feina, a passar-se arxius i aixecaments. Tinc la sensació que a més com que som erasmus i a vegades anem una mica perduts amb la "organització italiana" , encara ens ho donem més mastegat i ens fan molta feina bruta. En fi, visca la soldaritat italiana!!!
Això no ens treu que ara haguem de continuar treballant, però ens han tret d'un bon atzucac....

En fi, després de l'estress he arribat al pis i he vist tot un munt de mails organitzant un sopar dels companys de batxillerat, woooooooo, i aquest cop sembla que va de veritat!!!!
Alguns fa set anys que no els vec (déu meu, com passa el temps) i em fa il·lusió.Així quan estigui per nadal no sols veure els meus amics que enyoro (una miqueta, ja sabeu que no sóc un sentimental) sinó a tot un munt de gent amb la que vaig compartir moltes coses i ara sabré que se n'ha fet de la seva vida!!!


Boo, per oggi è sufficente.


Espereu, espereu, no puc evitar ficar un enllaç al youtube... humor surrealista en estat pur, o bè algú es podia imaginar que es pot fer un videoclip sobre els arquitectes tècnics ( o aparelladors).
Per quan un sobre els arquitectes ?? l'enllaç està on posa videos (crec)

LAUREA

Dottore, Dottore dell bucco del cul !! Baffancul baffancul!!!
Aquesta és la cantarella que és fa quan uns ja han estat proclamats doctors ( o sigui llicenciats a l'Estat espanyol). Vaig assistir a tot el ritual i cerimònies que es fan per la Laurea, una tradició molt italiana! Com que es laureaven els italians que em van allotjar a la seva casa i que a més fan arquitectura doncs vaig aprofitar per assitistir a tot ja que m'hi van convidar. Realment són molt bona gent i molt hospitalaris!!!! En primer lloc aquí quan presenten projecte davant del tribunal ja saben que no els suspendran, perquè si no el tutor ja els avisa de que no entreguin i retrassin l'entrega ( no pas com a Barcelona que et poden putejar i suspendre't el tribunal). El dijous ho van presentar a porta tancada amb el tribunal, on expliquen el projecte. El divendres és públic i els van cridant els candidats (que poden ser parelles) i el tribunal expressa la seva opinió, i generalment són bastant possitius i et feliciten o et fan una lleugera critítica, amb un to molt paternal (absolutament al revés de BCN !!!). Al cap d'una hora de que tots els canditats han presentat es fa la cerimònia a l'Aula Magna on un a un et criden, et fan la parafada institucional ( en nom de l'estat italià...blablabla) i et proclamen Dottore amb una nota xx (que és la mitja entre les notes de carrera i la tesis, tot molt complicat com no podia ser d'altra forma a Itàlia).
Mai havia vist tants Cum Laude com aquí, la Marta, la Valentina 110 sobre 110, en Mario Assini (el macedoni) 109sobre 110, en Luca 106 sobre 110. En total de 15 o 20 laureats per aquell tribunal hi havien uns 6 o 7 Cum Laude, i la resta tots entre 98 i 102 com a molt baix.
No puc jutjar massa si és just o no perquè tots els projectes eren de Paisatgisme i per a mi és com si parlessin marciano, però realment són moltíssim més generos que a Catalunya!!!
En fi, cada terra fa sa guerra!!
En els actes públics tots es vesteixen amb les seves millors gales i et ve a veure tota la familia (avis, tiets, cosins, etc) i amics de la carrera o de fora. Sembla una mica una comanió.. Després de la proclama la familia et possa una corona de llaurer (si, de debó, com si fossin les Cèsars) i els teus amics et poden fer algun tipus de putadeta com disfressar-te, tirar-te ous, o altres coses, per en la nostra nooo. En la nostra els seus amics els hi van penjar un enorme cartell o en forma de versots verds i satírics s'explica la vida i miracles de la persona en forma de burla, i poden ser mooolt verds, no a l'altura dels dames i vells, però poden recordar-ho. també omplenen la facultat amb fotos i fotomuntages fent conyes sobre ells.
Després de tot això es va algun local a menjar i beure amb la familia i els amics, i quan la familia ja ha marxat es queden només el amics i per fi pots veure italians borratxos i fent tonteries com naltros!!!!! Molt divertit la veritat!!! En Marc agustí i dues ex erasmus més van vindre expressament per veure els seus amics italians Laureats.
Les fotos són dels protagonistes de la festa ( Mario Assini, Valentina, Marta, Luca i Mario).
L'ultima és de l'Angela i el cosí de Le Corbusier (Mario el napolitano que estrenava noves ulleres.

Arrividerci bici

Amb el carinyo que li havia agafat!!! Ahir la meva bici em va deixar ben tirat. Després de fer una miqueta de botelló al Duomo com mana la costum ferrarese dels dimecres i tot disposat a anar cap a la discoteca de la Renfe, en el moment d'enfilar-me a la meva lluent montura va i al cap de dues pedalades va i salta la cadena i patapafff, cap al terra, un altre morat afegit a la col·lecció de les meves cames. I jo vinga a probar de tornar-la a ficar al seu lloc(no es la primera vegada que passa) fins que em vaig quedar amb la cadena partida a les mans, cassumdena!!! La vaig haver de deixar en un racó del duomo sense lligar, total, qui me la pendrà si no es pot fer servir.... i avui no hi he pogut passar perquè nop tinc cap més bici disponible.. en fi, potser és el moment de buscar-ne una altra, aquesta nit a l'estació... sense bici,una catàstrofe a Ferrara.
Ahir va arribar en Marcus a ferrara i vam fer festa grossa, es quedara una setmaneta per aquí, ja que demà fan la Laurea en Mario, Lucca i companyia, em sembla que serà divertit!!!

Esperant la boira

Escric ja a la insitència dels meus innombrables fans del blog que malgrat que mai deixen comentaris per altre svies em diuen que el seguiexen i que volen més actualitzacions. Faig el que puc i escric quan estic inspirat o bé tinc temps... tot i que despres d'un mes i mig ben boig ara la majoria dels erasmus em possat una mica de fre (una mica ehh) i portem un ritme més pausat, suposo que se'ns encomana la tranquilitat italiana (piano, piano sempre). Simplement estem esperant la boira, que sembla que es fa pregar.
I espero. espero el Marc Agustí que arriba demà per cel·lebrar la Laurea dels amics que va deixar aquí a Ferrara quan va fer l'Erasmus, i comprobar que a la ciutat tot segueix més o menys igual com ho va deixar, els mateixos locals i festes...
I espero trobar un cap de setmana aquest mes per anar a Pisa i visitar l'Eva i el seu xicot i veure com és la seva vida a l'italiana.
I espero al final de mes quan viatgi a Lisboa a veure a la Tat, després de recollir als meus amics de Barcelona per anar-hi tots junts. Per cert, a causa de les escales estarè prop de un dia i mig a Barcelona, s'accepten audiencies previa cita, quin vulgui veure ja ho sap!! No se si podrè anar a Tarragona ja que tal com estan les comunicacions val més no agafar el tren.....
Esperant la boira, dins la meva cambra vaig practicant l'italià llegint L'Ombra dal Vento, més aviat rellegint-lo.
Apa fans incombustibles de les peripècies del Cosmonauta 28, aviat tornaré a escriure quelcom per a que no us aborriu a les vostres hores de feina.... ( per cert, això ho llegiu nenes del despatx??)

Ci Vediamo

Firenze, la ciutat de Brunelleschi i Michellangelo

Finalment, per acabar el tour italià, el bressol del Renaixement, Firenze. Encara no havia pujat a la cúpula del Duomo i relament estic d'acord amb el que hi havia guixat en unes de les pares del passadís interior "Brunelleschi is magic!!". La pujada dels 463 esglaons realment valen la pena. Quines vistes!! Tota la capital de la toscana als nostres peus!!
La piazza de l'Annunziatta, pionera de l'urbanisme renaixentista que tants cops em van explicar a la EtsaB,amb la seva fantàstica perspectiva sobre la cúpula...
I després visita a la capella dels Médici, obra de Michellangelo, crec que en cap lloc del món es concentren tantes estatues de l'artista com en aquest espai que figura en tots els llibres d'arquitectura i història de l'art. Allí mateix, a la plaça de San Lorenzo, vam menjar en una popular (i no pas turística) ostteria on degustarem autèntica i cassolana cuina toscana.
Encara ens quedava força ciutat: la piazza de la Signoria, amb el CastelVecchio i el David vigilant la seva porta, les galleries dels Ufficci (un dia juro que fare les hores que calguin per entrar-hi i visitar les seves sales), l'església de la Santa Crocce, amb l'estatua de Dante presidint-la, el PonteVecchio i la ribera de l'Arno...

Venezia, bella sempre

Venezia no decepciona, tot i que la vistis i visitis sempre et té alguna sorpresa, algun nou matís de color o un nou racó amb encant decadent i melancòlic. La meva germana no l' havia vistat encara i no va quedar decepcionada. Jo vaig recordar els carrers i racons que el Jordi Simó em va descobrir, però sota la llum d'un novembre lluminós.
Tant hi feia si esatava a petar de gent, sempre hi han racons tranquils apartats del bullici de San Marcos i del gran Canal. Màgiques les vistes des del campanello de San Giorgio!!
Gràcies Sofia per recomar-me les especialitats i els restaurants de la teva ciutat, ho vam aprofitar i no ens van pendre el pél amb els àpats. Que bones les Sarde al Saro!!

La mia mamma e la mia sorella a Ferrara

Aprofitant el pont de Tots Sants la mia mamma e la mia sorella m'han vingut a veure a Ferrara. En primer lloc gràcies per tota la roba d'hivern que m'heu portat, als panellets de l'àvia Cori (molts bons!!), als fruits secs i al pernil serrà de debò.
Quan van arribar van dur amb elles el sol, ja que feia deu dies que no el veiem perquè el cel sempre estava gris o bé plovia... i elles al posar els peus a Ferrara van aconseguir que sortís el sol i que durés tot el cap de setmana.
La primera tarda vam fer un volt per la ciutat, visitant el Castello Estense, el Duomo,els carrers renaixentistes, la zona medieval, i també coneixer la cultura gastronomica de Ferrara, fent un bon apperittivo al Balebuste amb un bon tast de rissotto, formatge parmesà i una generosa copa de vi. Al vespre, bon tast de pasta a una trattoria, sobretot excel·lent els capellaci di zucca (carabassa).
Unes quantes fotos perquè la familia vegi que em estat molt bé, després ja comentarem els altres dies de visita per Itàlia.

De Ferrara a Ferrari

Doncs estava pensant en invertir la beca Erasmus, tant quantiosa com tots sabeu, en alguna cosa sencilleta i res, m'en vaig anar a maranello a comprar el meu Ferrari.
Us poso unes fotos perque feu dentetes...
I al final efectivament me'n vaig comprar un model Enzo Ferrari ben vermell, aixòi si, a escala 1:20.