Mariano el mico

Signore e signori, ci presentiamo a Mariano il mono.
Aixó de Restauro perjudica greument la salut mental. Després de Nadal l'Ángela ens va portar de regalet uns titelles d'animals de l'Ikea, jo em vaig quedar el del mico.
Després de dies fent puntini i de lesionar-nos el dit índex amb el ratolí vaig decidir batejar-lo com a Marinao, el meu professor de restauro, per a tal de poder colpir el seu morro contra el ratolí.
crec. Fins i tot crec que i té una semblança considerable. Quan vull desfogar-me de la feina, no hi ha res com posar-se'l al dit i dir-li el nom del porc. És més sa que deixar aquest pensaments dins i més prudent que dir-li a l'autèntic.

De dalt a baix: Ángela, Isa i jo mostrant els nostres tótems-animals; Mariano en plena feina; pareguts raonables entre els dos marianos.

Benvinguts a la República bananera d'Itàlia

Suposo que hareu vist les imatges del Senat Itàlia abans i després de la caiguda , anunciada fa temps, del govern de Prodi. Crec que sí, perquè han voltat mig món. Ja veieu quina classe de gentussa governa al poble italià, i com poc a poc va enfonsant el país. Però és el pa de cada dia, des de la Segona Guerra mundial ja van 63 governs. Política de república bananera. Ara bé, el que no és normal és agredir a senadors o escopir-los, i tampoc és normal es que quan un govern cau l'oposició o celebri des dels propis escons brandant xampany com si fos la fòrmula 1 o amb talls de mortadel.la. Als aficonants al youtube mireu els videos de la caduta del governo Prodi i veueu les imatges de la vianda i la beguda.

Us deixo un enllaç de La Vanguardia per si voleu saber-ne més....

Lavorare é una latta...

Aquí ens teniu, a la facultat treballant el grupet de catalanets (Sergio, Edgar i jo) i intentant passar les hores sense que se'ns possi cara d'autoCAd. De fet ens ho passem molt bé, riem molt i escoltem música, cosa amb la qual els italians flipen, com els que es veuen al fons, perquè ells estan molt concentrats i tensos. Senyor, si es treballa millor amb bon humor i sense possar-se nerviós!!!

Crec que també flipen perquè jo de tant en tant posso rumba catalana i no entenen res. I si possem Conchita i Bebe i comencem a cantar crec que llavors ens voldrien escanyar.

La fotògrafa és l'Angela, que aprofita que estava fotografiant un llibre de degrado.

Pringats!!!!

Si fa dies que no escric res es perquè no he tingut temps de sortir de casa o de l'escola, i no em pasen coses massa interessants per explicar.

Saps que t'ha tocat el pitjor grup de Restauro quan la gent et pregunten a quin grup vas i quan dius al C, amb en Nuzzo, i llavors et miren com quan es mira un corderet que està apunt d'anar a l'excorxador. El meu professor a fet furor, primer any a l'escola i ja es ben conegut.
Saps que ets un pringat quan veus que es van alternant cartells penjats que posen "Solidaritat amb el grup C de Restauro" amb refències als murs de maons que hem de dibuixar pedra a pedra, i puntet a puntet per indicar taques, ombres, etc. Cartells que fan refències a la cançó "The wall" de Pink Floyd.
Saps que ets un pringat quan un altre cartell et pregunta si notes que la teva vida últimament s'ha convertit en una espècie de tetris, encaixant peça i peça per fer un mur,perquè llavors vol dir que pertanys al grup C.
Saps que has ben pringat quan veus un llistat amb les peles que s'han hagut de gastar a copisteria els teus companys que han entregat el gener i veus que de 80 euros no baixa, i que alguns hi han deixat 120 euros.

En fi, crec que formarem una ONG per als damnificats per l'huracà Nuzzo... o bé dediqueu una novena a les vostre parròquies en record a aquells que sofreixen maó a maó, puntet a puntet a la freda i boriosa Ferrara, esperant dies més lluminosos on quan miris una façana no te la imaginis com quedaria a l'autocad i quina trasma de Degrado se li hauria de posar.

Aquesta nit cinema, Once

L'he vist aquesta nit i m'he quedat enganxat amb la banda sonora, simplement genial.
He posat tres enllaços del youtube per qui les vulgui escoltar.

Critica de Once (Irlanda, 2007)

"La fórmula es muy simple: dos personas, unos instrumentos, 88 minutos y ninguna mala nota". Así describe Once la crítica aparecida en The New York Times. La película es una pequeña historia rodada con 180.000 euros (ha recaudado 9 millones de dólares en la taquilla estadounidense y 350.000 euros en Irlanda), que cuenta en formato de álbum musical la historia de amor entre un músico callejero irlandés que ayuda a su padre reparando aspiradoras, y una joven pianista checa que se gana la vida con la venta ambulante. Una historia que, como el propio John Carney -director y guionista- confiesa, quería desarrollar en diez minutos, porque el resto lo iban a contar las canciones.

Esta pequeña cinta, rodada cámara en mano con un estilo voluntariamente desaliñado y un tono alejado de toda afectación (¡y ya es difícil encontrar un musical sin pretensiones!), es una obra maestra, pequeña pero maestra.

Y lo es por muchos motivos, porque la música es sensacional y está perfectamente engarzada en la historia, mejor, es la historia; porque las interpretaciones, de una pasmosa naturalidad, son brillantes (los dos protagonistas son músicos y no tienen que hacer grandes esfuerzos para interpretar lo que significa para ellos el arte), y sobre todo porque tiene un guión de una frescura absolutamente cautivadora y una construcción de personajes que revela una visión del ser humano de un optimismo contagioso.

El cine ha generado miles de historias románticas, cientos de musicales y decenas de biopics, pero podemos afirmar que la originalidad de Once es acusadísima. John Carney (que antes de rodar películas tocó en The Frames, la banda del protagonista) se aleja absolutamente del tópico tanto al narrar la historia de amor como al contar el proceso de creación musical.

Curiosamente, al alejarse del tópico se le abren a la película posibilidades insospechadas: la protagonista puede ser ingenua -entre otras cosas porque tiene edad de ser ingenua, 17 años cuando la rodó- sin negociar su integridad, y él puede enamorarse sin acosar; y son amigos; y una banda de rock se pasa una noche de grabación sin chutarse; y te dejo una grabación; y pon tu la letra; y una cosa es la canción y otra la vida; y me arreglas la aspiradora; y mira a ver si coges el acorde; y lloras y te consuelo; y tú tienes tu vida y la respeto; y nadie se tira por un puente…

Es extraordinariamente gratificante escuchar los diálogos de una película que aborda con un oxigenante desparpajo cuestiones que buena parte del cine reciente banaliza o somete a los aburridísimos clichés de lo políticamente correcto: la fidelidad matrimonial, la responsabilidad personal, la necesidad de moderar los impulsos emocionales, la paternidad y la maternidad, el precio del éxito, etc.

A medida que absorbe esta oxigenante dosis de realismo, el espectador se enamora de la historia, de la música y de los personajes. Es lo que le pasó al público asistente al último festival de Sundance, que premió la película, mientras el jurado oficial no la tuvo en cuenta.

Ana Sánchez de la Nieta, filasiete.com

Política italiana.

He llegit un article al diari Avui que resumeix molt bé el que passa amb la classe política italiana i que més o menys ja m'havien explicat alguns italians. Aquí ja fa més d'un any que un llibre anomentat La Casta va destapar totes les vergonyes del polítics i que molts ja intuïen però no coneixien amb dades reals. Tot un escàndol de corrupció, amiguismes i de com sangrar els ciutadans a base d'impostos per viure a cos de rei, com aristòcrates. D'aquí el nom de Casta, ja que a més han establert mecanismes de protecció per mantenir el seu estatus, fins hi tot entre partits rivals.


Enllaç a la barra de la dreta, a Enllaços interessants.

Nebbia, altra volta

Avui ens hem passat el dia fent restauro a casa. L'Angela a arribat, i el diàleg ha estat aquest:

" ¿Hace buen tiempo hoy ? "
" No sé, la niebla no lo deja ver "

Més clar impossible.

Imatges des de la finestra de casa meva, boniques vistes de la muralla renaixentista, no?

Petit Anecdotari, cap. 1

Com que no puc posar imatges de viatgets nous, ja que he estat bastant tancat a casa dibuixant puntets (coses de restauro, ja us ensenyaré el resultat final, treball de xinos) i només he sortit per anar a la mensa o a comprar una nova càmara per a la roda de la bici.
El desembre em va explotar i ho vaig deixar per l'any nou. Per cert, em va explotar al bell mig de Ferrara, al costat del Duomo, i la vaig deixar aparcada tres dies amb una roda desinflada i una altra rebentada. Per alguna cosa no me la deurien robar aquest cop.
Avui n'he posat una de nova i m'ha explotat abans de posar-la a la bici, quin ensurt. No he tingut més remei que agafar una altra bici i amb la roda de l'altra a la mà creuar-me tot el centre de Ferrrara buscant un negozzi de reparacions, perquè es clar, com que avui és dijous a la tarda ja no recordava que està quasi tot tancat. Al final n'he trobat una a la quinta forca però fins demà no la tindré arreglada.
Total, que ara podré fer una bonica decoració d'art contemporani amb dues camères rebentades i un neumàtic trencat (al final la causa de les explosions no era que no sapiguès posar la càmera, sinó qe el neumàtic me la punxava per dins). Ja us mostraré el resultat si realitzo l'oppera d'arte.
I a continuació una foto dedicada al Melcior, ja que he descobert que ens tenia ocult un negoci a Itàlia dedicat als productes càrnics, una carnisseria vaja. Troballa feta a Verona.

Castelvecchio, Carlo Scarpa

Havia dit que posaria les fotos i fins ara no hi he pensat. El desembre vam fer excursió d'Allestimento a Castelvecchio, Verona (consultar Road to Verona).

Aquesa obra mestra de l'arquitecte italià Carlo Scarpa no decepciona gens, és fantàstica: la llum, la disposició de les peces, el tractament de les restes antigues amb materials i formes noves, un contrast de gran resultat plàstic. Llàstima que les següents generacions italianes semblen haver oblidat les ensenyances d'un dels mestres de l'arquitectura moderna i s'hagin tornat tan extremadament conservatius... visita obligada pels friquis de l'arquitectura!!

L'excursió consistia en una breu explicació i després donar un tomb pel museu, a fi de fixar-se en els elements expositius. Com a deures teniem que fer alguns esboços i pendre les dimensions dels elements que més gràcia ens fèssin. La veritat és que l'Edgar, l'Angela i jo ens vam entretindre molt i no ens hi vam possar fins mitja horeta abans d'entregar. Sort que no he oblidat les classes de dibuix al natural i ho vaig fer ben maco i ràpid, màxima efectivitat (ooolee, em posso una medalla.. amunt autoestima). Val a dir que l'Alizzé va fer un munt de dibuixos molt bons, caram aquesta francesa!

Fixeu-vos en les fotos de l'estatua equestre del senyor feudal, mireu quin somriure més estrany, tant l'animal com el cavall que hi ha sota.

El Retorn

Per Ferrara bé, gràcies. No fa tant de fred com recordava (però ja arribarà ja..), el pis no està tant brut com recordava... en fi, vinc amb energies positives. I sort que hi arribo, perquè m'espera força feina per fer!!! Genaio, genaio, cuánto lavoro!!
Com que sempre em fan bon dinar i m'agrada la ciutat, per anar cap a Ferrara ho vaig fer via Pisa, i així vaig tornar a veure l'Eva i en Gianni. A la tarda vam anar a fer un volt pel centre i per fi vaig pensar en fer fotos, que quedi testimoni gràfic de les meves visites.
Aquí tens Eva, ja que no et feies una foto amb la torre pendente des del viatge de batxillerat,així podràs comprovar que ens conservem molt bé i que em anat a millor, quina patxoca!!!

El que queda del Nadal

Gràcies a tots, us enyoraré una mica. Feu bondat!!
Aquí senyores i senyors la foto de la nissaga dels Bacaria, tres generacions que com a mínim pel Nadal es reuneixen per menjar,xerrar i riure molt.
Fins a la pròxima tiets, cosins, i avis.

Recordant Lisboa

Bon any 2008!!!! Reprenc l'actvitat bloguera ara que només em queden tres dies i mig a Catalunya. I ho faré possant quatre fotetes de Lisboa, quatre tonteries que em porten bons records, aprofitant que ja m'heu passat les fotos que em faltaven.
De Dalt a baix: foto de grup; desfilada conmemoratvia de la revolució dels clavells (punys alçats);
transbord al metro de Lisboa; Homo Erectus Agustinus, autèntica troballa antropològica; Peter Pan al Castello de Lisboa (o és ombra d'en Jordi? ); prenent el sol com sargantanes al terrat de la torre de Belem; descansant al claustre de los Gerónimos; foto artístico-espontània al claustre.