COSMONAUTA 28: Florència i el sinrome d'Stendhall

dilluns, 8 d’octubre del 2007

Florència i el sinrome d'Stendhall

Firenze, impressionant, sensa parole. Tanta bellesa que a la meva camèra li va agafar la síndrome d'Stendhall i no va ser capaç de fer cap més foto amb uns colors normals, es va quedar tonta durant molts dies. mireu sinó els seus efectes sense necessitat de photoxop ni res.

3 comentaris:

Rosa i Albert ha dit...: Hola Octavi!!!!

molt maques les fotos...sí senyor!

Ta molt bé aquest blog. Ja veig que aviat seràs italiano d'adopció. A veure quan ens fas un risotto a nosaltres!!!!! (estic indignat...jo no l'he tastat mai).

Bueno ja anirem visitant-lo de tant en tant a veure que expliques

Alblau; 8 d’octubre del 2007, a les 11:15
Unknown ha dit...: Ei!
Viam si ens prepares una bona ruta turística per aquí i podem arribar a fer fotos com aqetes (l'únic es que la meva càmera crec que no arriba als nivells artístics que té la teva espontàniament)
M'agrada molt el blog, ja intentaré na mirant-lo sovint!
Molts b7s de la teva germaneta!!!; 9 d’octubre del 2007, a les 13:02
Unknown ha dit...: Hola guapo!!

Què tal amb els italianini? Ja has trobat algun cor on cantar per no perdre els vells costums? Al cor es troba a faltar la teva "O"... snif..

Bueno, m'agrada molt el teu blog. Així sabem de tu!

Una abraçada.

Rosa; 12 d’octubre del 2007, a les 12:05

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

MARRAKECH

Roig Marrakech, terra negra,
una foguera encesa,
el teu gest de princesa.
Filigranes de flors i sanefa
la teva mà s'emplena.
Et faig una foto
la mirada entre els teus dits
per dins noto
com dibuixes tots els meus desigs.

Plaça Jmen El Fna,
vent africà,
t'agafo de la mà
per recòrrer aquest nou continent
de la teva pell,
encara no conec la ruta,
em perdo en el teu serrell,
que dibuixa un nou motiu
en el teu cos ardent i viu.

Entre tanta olor i abundància
d'espècia i seda,
distingeixo la teva fragància
de ginesta i taronger,
de clau i gesamí.
Embruixats per tanta densitat,
confosos els sentits,
abraçats al bel mig del mercat,
els desigs són souvenirs.

Els desigs són souvenirs.
Octavi Torné

Racó Poèti-cosmic

Si em toques em desfaig
en espurnes de llum,
en cristalls de sal, disgregant-me poc a poc
dins el teu cos.

Sóc un munt d'àtoms descontrolats,
tot de molècul·les en desacord.

Dins el meu cosmos,
tu ets centre de la gàlaxia,
els meus planetes i sistemes col·lapsen
per l'acció
de la teva invencible atracció.

Sóc el teu satèl·lit Meteosat
buscant el teu millor retrat,
sóc cosmonauta extraviat,
dono una volta i volta
perdut dins la teva òrbita.

Dins aquest sidral sideral,
vull ser amant ideal
amb totes les imperfeccions
que fan l'univers més hermòs.

Seré al teu costat
fins que no hagi comptat
tots el cossos celestes
d'aquest cel estrellat.

En estat d'ingravidessa
el meu cor no pesa,
sense la força de gravetat
es com més t'he estimat.

Ets cometa rutil·lant,
jo asteroide vulgar,
sortit de l'òrbita predeterminada
per seguir la teva estelada.

Ets supernova incandescent
dins el teu magma em vaig desfent
serem una llumeta més
dins el mar de les estrelles.

Octavi Torné

Racó poèti-convuls

Versos desaparellats

Perdre'm en tu
per trobar-me dins meu.
Besar-te la pell
per trobar el tu més profund.
Deixar-ho tot
per tenir-te tota.

Permanentment extraviat
sino sóc al teu costat.
Apartat del camí
esperant que vinguis amb mi,
sense ànsia pel destí
si amb tu sóc felic.

Poeta foradat,
trencat i esberlat
quan m'has deixat.
Les pel·lícules romàntiques
no diuen la veritat,
bledes protagonistes,
actors sobreactuats.
Jo només existeixo
quan insisteixo
en besar-te
en tocar-te.

Tendra i torgent,
sexe impacient,
bes indecent,
passió incasdecent.

Versos desaparellats,
tan desamparats
com quan te'n vas
i em falta un pedaç,
la clau de la volta
de la catedral resolta,
del temple dins el meu cor
per a tu construït amb ardor,
les arcades s'esquerden
si els teus llavis em deixen.

Octavi Torné

Racó Poeti-cognitiu

Per la Verge d'Agost
la calor ja ha fos
l'asfalt i cantonades,
travessies abandonades,
els semàfors ja no tenen raó,
i jo, mentre, busco el meu racó.
En la ciutat que es reinventa
busco els teus llavis de menta,
abans no s'esvorri el tatuatge
de la nostra nit, del nostre viatge,
no crec que fos un miratge
però el destí ha fet un viratge.
A l'altra punta de món
potser trobo el meu racó,
llançaràs el meu breu amor
en un contenidor blau.
Un autòmat espatllat,
un joguet trencat,
un llibre estripat,
12-M, vaixell enfonsat.
En lel darrer adéu, un bes furtiu,
una última tarda, mai més captiu.
Serem lliures,
apendrem a viure
cadascú en un extrem de mar,
per descobrir

que sobreviure és oblidar.

Octavi Torné

Racó Poètic-tic-tac-tic

Estació

Esclaten cançons desde la ràdio
com esclata el sol de primavera
en aquest matí mandrós.
Preparo café sol,
no hi ets un cop més,
però avui sé que vindràs
ja saps on em trobaràs.

Dissimulant el meu enyor
a l'andana de l'estació
respirant la brisa suau
entreveient l'horitzó blau,
impacient però content
escoltant per si arriba la remor
del tren que t'ha de dur aquí
a Tarragona, amb mi.

Tota la cara se m'omple d'il·lusió
al veure't baixar l'esglaó
impossible dissimular el somriure
quan ens abracem amb passió.

I et duré les maletes fins aquí.
I et duré en braços fins al llit.

Octavi Torné

Racó Poètico-sismic

Racó dels Mestres

Canto l'amor (Miquel Martí i Pol - Lluís Llach)

Canto l'amor
per dir-te com em plau l'atzar
que m'ha dut fins a tu
camins enllà.

Jo no et sabia i cap espai de mi
no em duia a creure en altres fites
que aquelles que deixaven
amb pas de vell astut i greu,
un llunyà senyal del temps
dibuixant damunt la neu
que el cor no pot
llançar ni refusar
perquè és l'eterna ruta de viure i d'estimar.
Tot era buit de mar i de perfum,
tot eren platges de miratge i fum,
com una estranya
llum esperada
que encén els ulls només un sol instant
més enllà dels càntics
que potser diuen altres coses
però són com un mirall opac,
lluny de tot,
lluny de l'esperança
de fer vibrar els sentits amb força
per convertir el desig en sang.
Vent i misteri
que el temps s'endú...

Canto l'amor
per dir que ara que t'he trobat
tot és sol i camí
que vull cantar.

L'ombra dels anys ja no em farà cap por
perquè de tu me'n ve la força
que res no podrà tòrcer
perquè és la veu d'algú que creu
que l'esforç més temptador
és el viure en la claror
dels ulls oberts
al foc que fa més clar
el risc de compartir-se
i el risc de somiar.
Tot serà goig de tu ara que els cors
bateguen junts sense cap llei d'esforç
i amb mans i boca
teixim la història
que ens mantindrà per sempre més units
sense la recança
del que hem deixat mentre ens buscàvem
per l'ample mar de tantes nits,
pell amb pell,
veu amb veu que clama
per un amor que no refusi
cap esperança i cap desig.
El temps ens crida,
tot és futur...

Canto l'amor
a l'ombra del meu somni encès...

Tanta llum de mar

(Miquel Martí i Pol - Lluís Llach)

Tanta llum, tanta llum de mar arreu,
com un cos de vent que fuig del temps,
el vol d'un sol ocell, sorprenent i clar,
l'arena d'or dels anys fa fimbrar i dansar.
Tant de blau encès, tanta claror,
amb un batec llunyà
la sang reclama amor.

Un camí de mirades i de sol
diu com és secret el nostre goig,
com amb els dits i els ulls, sense cap temor,
podem omplir l'espai amb un nou retorn;
passaran esclats i ens mantindrem
fidels a tant d'esforç,
joiosament fidels.

Més enllà de l'encís de l'horitzó,
com un somni bell i poderós
que posa accents de llum en allò que creu,
la veu ressona i creix en les altres veus;
per un pont de mar llancem el cant
i l'horitzó serà
la veu que hem esperat.

Pel mirall d'un futur que somniem
sinuós i bell de claredats,
el gest emplena el buit que ha deixat l'oblit
i a poc a poc reprèn el seu ritme viu.
Estendrem les mans damunt el mar
de cara a aquell futur
que en somnis hem forjat.

COSMONAUTA 28

dilluns, 8 d’octubre del 2007

Florència i el sinrome d'Stendhall

3 comentaris:

COSMONAUTA 28

Cornuts i pagar el beure

Arxiu del blog

Enllaços interessants

Dades personals