Ultimi giorni

Com passar els últims dies a Ferrara, els últims com a Eramus? Doncs de sopar en sopar, de picnic en picnic, de festa en festa. Anant dient adéu a la gent que tant m'ha agradat conèixer, amb algunes llàgrimes i moltes abraçades, i bons desitjos pel futur. Una festa a la mura amb les franceses i en Tomà, unes copes al duomo amb les brasileres, picnic amb els portuguesos, mexicans i italians. Avui crec que faig el meu últim sopar de despedida, i aquest cop em toca a mi dir adéu. Millor un Arrivedeci!!!

Vicenza o la ciutat de Palladio

Aquest 2008 és el 50 aniversari del geni arquitectònic de l'últim renaixament italià, Andrea Palladio. Com podia deixar-me desprès de tants mesos la seva ciutat més famosa, Vicenza. No està gaire més lluny que Verona, fins hi tot diria que més aprop.
Com últimament la gent està molt dropeta per a viatjar em vaig llevar i vaig anar a agafar el primer tren cap allà, avantatges de viure al costat de l'estació de tren.
Ciutat molt elegant i tranquil·la, com correspon a les del Vénetto, no sembla que hi vagin gaires turistes, i no saben que es perden.
Tota la ciutat està plena d'obres d'en Palladio o d'imitacions del seu estil. És un llibre d'història de l'art obert, t'hi vas trobant peces que fen memòria has estudiat. La basílica palladiana, en procès de restauració, el magnífic Teatro Olimpico, a imitació dels grecs però amb un extraordinari fons escènic que genera perspectives màgiques.
Palaus, esglèsies, amb una bona part de la ciutat peatonal perfecte per anar xino-xano. I després de dinar el plat fort, anar a visitar la Villa Rotonda, el palauet més famós del món i el més imitat per les mansions americanes i angleses. Està als afores de la ciutat, sobre un turonet que domina la campagna. Només es podia visitar per fora, però paga la pena, rotundamdent rotonda.

Arrivederci Toma!!

En Toma, el nostre moldavo preferit, ens ha deixat !!!!! Abans d'anar-se'n però ens va oferir la última imatge per a que el recordem.A la plaça del Duomo, fent l'últim cigarret i amb un carajillo a l'altra mà!!!

Dies d'Adéus i piscina...

Aquests són els dies dels adéus, dels arrivederci, de les llàgrimes i els últims brindis amb tothom. Dels desitjos i les bone sintencions per a retrobar-nos. Arriba el final i encara no és hora de fer balanços, però si de recordar, de repassar fotografies de tot el que he passat junt amb tanta gent...
Per sort, és estiu i la calor fa que tot sigui menys trist, que els finals siguin alegres i que poguem anar a dissimular les llàgrimes a la piscina.
En fi, ja se n'han anat en Willy, en Juli, Fabi, Dieguito el Malo, Guille, Lalo,Héctor, en Toma, l'Alizeé, en Benjamin, la Gwen, Camille i la Nadia. Aviat marxarán l'Adrián ( que el tenim acollit a casa aquest dies) l'Ángela i en Sergio.
Jo vaig passant les vacances a Ferrara, fent alguna petita escapadeta, ara a voltar per Bologna, l'altra nit als Lidi de Ferrara a fer festa a la platja... potser demà me n'aniré a Vicenza, encara que ningú m'hi vulgui acompanyar.

TRA LA NEBBIA

Aixó no pot anar simplemet al racó poètic, això és per tots els erasmus i gent que he tingut la sort de conèixer a Ferrara.
Para todos, per tutti, un piccolo poema.

Tra la Nebbia

Aprendí que en la niebla
no hay distancias, no hay fronteras.

Por eso, cuando nos echemos de menos
nos invadan los recuerdos,
los tristes (pocos) y los buenos,
busca los horizontes desdibujados,
yo en mi mar, tu en el valle, tu en los llanos,

y así, en un instante
volverán las risas
y las tardes sin prisas,
y las calles en bicicleta.

Porque aprendimos que en la niebla
no hay distancias, no hay fronteras
que hay escondidos hilos que nos unen
y no se rompen,
que me unen a ti , a ti y contigo también,
y no se rompen.

Nella nebbia non c’è distanza,
ci troveremo.
non so dove, né in cuanto tempo,
ma tra la nebbia ci vedremo,
perchè non c’è distanza né tempo.

Aprendí a base de ensayo y error
y no me importa pedir perdón
pues siempre actué con el corazón.

La vida és un viaje,
por suerte compartimos ese vagón,
de las noches sin más destinación
que risas, compañia y diversión.

En invierno refugiados,
en los salones cálidos,
donde tanto hablamos,
donde tanto cantamos.
Primavera,
las tardes doradas
donde arisoteamos.

Llegó el verano
y ahora se mezcla
lo dulce y lo amargo,
de las últimas noches,
con questo caldo,
pues hay que partir.

Y la estación quedó vacía
llegó el día,
terminó la fiesta,
quedaron las colillas,
peró conservaremos esa alegria
en los rincones del alma
donde nada se desvanece.

Pues en la niebla no existen finales...

Abriré los ventanales
echaré fuera los ratos grises
los llenaré con la luz de los días felices
pues me quedo con lo mejor de nosostros
en el cajón de los tesoros.

A Ferrara pinto un horitzó,
una linia que ens uneix
i mai desapareix.

Nella nebbia non c’è distanza,
ci troveremo.
Non so dove, né in cuanto tempo,
ma tra la nebbia ci vedremo,
perchè non c’è distanza né tempo.

Octavi Torné Bacaria, Luglio 2008, Ferrara